L’AMOR PERDURABLE S’IMPOSA D’ENTRADA EN EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ
Aquests primers dies ens hem trobat amb dues comèdies
melodramàtiques simètriques sobre el motiu d’aquell amor perdut que es vol recuperar, el camí
del reenamorament, encara que des de plantejaments cinematogràfics diferents, com planteja
d’una banda l’argentina ’El amor menos pensado’ de Juan Vera i, de l’altra, la francesa ’El
hombre fiel’ de Louis Garrel. Per contrast, la fastigosa realitat que ens envolta, el corc de
la corrupció que ho podreix tot, s’ha fet present en un vertiginós film d’intriga política a
càrrec de Rodrigo Sorogoyen, ’El reino’.
Reenamorar-se
La pel·lícula inaugural a concurs del 66 Festival Internacional de Cine de Sant
Sebastià, ’El amor menos pensado’, és el primer film del productor argentí Juan Vera - un dels
productors argentins més celebrats, padrí de cineastes tan admirats com José Campanella, Pablo
Trapero o Lucrecia Martel -. Juan Vera es passa ara a la direcció, coescrivint aquesta història
amb Daniel Cúpero, per explicar la relació de parella d’un matrimoni, Marcos (Ricardo Darín) i
Ana (Mercedes Morán), que després de vint-i-cinc anys decideixen separar-se.
És un film sobre l’edat adulta, la crisis dels cinquanta, en què una parella estable
implosiona quan el seu fill marxa a estudiar a l’estranger. Es veuen sacsejats per la sotragada
que representa el niu buit, la llar sense el fill criat i estimat. Però la crisis de parella
arriba també pel tedi o l’avorriment involuntari que s’apodera de llurs vides, malgrat la
felicitat i l’amor incontestable que es professen. Podem dir que la separació arriba sense un
motiu directe, una raó difusa, com la recerca d’una pretesa llibertat personal o la manca
d’enamorament en la parella.
És un film sentimental, banyat sovint de melancolia, sempre en un registre de comèdia
melodramàtica agredolça. La comicitat arriba sobretot quan ambdós enceten un període de
tempteig, de provatures, fet de rauxa i hedonisme esclatant, tot i que la llosa de la
insatisfacció acabi esclafant aquests dos éssers amb camins tan oposats como erràtics. Més
enllà del món de la parella, ’El amor menos pensado’ fa també una radiografia de grup, un
retrat generacional marcat pels divorcis. Un vistós i parsimoniós film romàntic sobre l’amor
perdurable que deixa un bon exercici de direcció, amb escenes perfectament construïdes i
planificades, d’una teatralitat brillant i inspirada.
Les afinitats electives
El segon film de Louis Garrel, ’El hombre fiel’, arriba de la mà del mestre de
l’escriptura Jean-Claude Carrière, per esbossar sense preàmbuls les relacions trencades d’una
parella, Abel (Louis Garrel) i Marianne (Laetitia Casta), quan ella anuncia el seu embaràs,
però d’un altre home, Paul. Aquesta situació de partida es reprèn de nou després d’un salt
temporal d’anys, quan Paul ha mort, i aleshores les antigues relacions amoroses es replantegen
de nou però amb noves variables, des de l’existència d’un fill o l’amor possessiu d’una noia
que s’ha fet dona, la germana de Paul, envers Abel.
Un film de gran frescor, amb una trama ben sintètica, que mai s’enfila per les
branques, que avança i s’enreda amb la introducció de girs continuats, noves revelacions que
provoquen tota mena de curtcircuits. Una elegant i fina peça de cambra, una petita miniatura
deliciosa, conformada a part de l’home absent, Paul, que mai apareix en escena, per
pràcticament quatre personatges - tres d’ells amb veus diferenciades amb els seus pensaments en
veu of. Una lúdica ronda de personatges i situacions on conviuen la ironia i la tendresa, tot
contat amb to distés, sense èmfasis, sense complexes.
La podridura
Després del sorprenent thriller ’Que Dios nos perdone’ d’un debutant Rodrigo Sorogoyen,
Premi al Millor Guió al festival de Sant Sebastià, aquest cineasta espanyol retorna de nou a
competició al certamen basc amb un trepidant film sobre la corrupció recent a Espanya.
Sorogoyen retrata un càrrec autonòmic enxampat en els seus tripijocs, Manuel (Antonio de la
Torre), a qui el partit deixarà caure encara que tothom hi estigui emmerdat, forçat a
sobreviure sol enmig de l’hostilitat dels seus i de la gent, intentant desesperadament
desemmascarar la corrupció sistèmica. Juga bé les cartes del thriller polític i, fins i tot,
surt molt ben parat d’alguna seqüència d’acció. Però la pel·lícula falla quan es posa seriós i
pretén discursar sobre la qüestió de fons del film en una seqüència final climàtica en un plató
de televisió.
Un film de repartiment extens i perfectament cohesionat, des de Josep Maria Pou,
Bárbara Lennie o Mònica López, ’El reino’ és un film lloable i ben reivindicable. Un país
podrit on el protagonista serà destronat del seu regne, però on altres ja ocupen el seu lloc.
Un film sobre la picaresca dels negocis i el estraperlo econòmic per enriquir-se emparats en el
joc brut de la política. És cert que a bons entenedors, sobren les paraules, però li podríem
retreure a Sorogoyen i, per extensió, al cinema espanyol, que podríem passar d’allò abstracte
al concret, i anomenar als partits pel seu nom, amb un PP convertit en una maquinària de i per
la corrupció a escala nacional.
