L’ESBOJARRADA "IN FABRIC" REGIRA LA SECCIÓ OFICIAL
La Secció Oficial ens ha deixat un melodrama familiar de baixa temperatura sobre les drogodependències, ’Beautiful Boy’ de Felix Van Groeningen, però ens quedem amb una excelsa i forassenyada cinta de terror en clau d’humor negre, ’In fabric’ del britànic Patrick Strickland.
L’infern de les addiccions
’Beautiful boy’ és la primera pel·lícula en anglès del cineasta belga Felix Van Groeningen - responsable de l’exitosa ’Alabama Monroe’ (2012) -, sota el paraigües dels estudis Amazon, en una adaptació del best-seller de David i Nick Sheff basat en l’experiència pròpia de l’addicció d’un fill a les metamfetamines i la lluita del pare per a la seva rehabilitació.
Amb una estructura de mosaic, barrejant fragments corresponents a temps diferents, el film és un seguit ininterromput de recaigudes i desintoxicacions, anys de lluita amb alegries i sobretot desànim i desesperació. Un calvari col·lectiu viscut com un procés de dol sota un tractament basat en la pura melodramatització constant. Per damunt sobrevola la pregunta del perquè de tot plegat, com ha pogut passar un extrem impensable en una situació de normalitat i estabilitat familiar, allò inexplicable en un entorn acollidor i bonic com la casa que tenen en el camp, d’aquí el títol original tan escaient de “bon noi”.
Sense truculències ni efectismes, aquesta historia que sobre el paper resulta estremidora, un cop posada en imatges perd la seva capacitat d’impacte. La calidesa de la fotografia, l’aspecte endreçat del conjunt o la mesurada contenció dramàtica acaba per escatimar la intensitat i l’emoció d’una història a priori tan esborronadora.
Steve Carell, lluny de les comèdies de l’astracanada, defensa amb dignitat el paper de David pare desbordat pels esdeveniments. Amb el handicap d’una interpretació molt discreta del jove actor Thimothée Chalamet – l’actor revelació de la multipremiada ’LLámame por tu nombre’ (2017, Luca Guadagnino) -, insuficient per transmetre el turment interior de Nick i reflectir el deteriorament físic del seu cos. Igual que el seu manifest didactisme mentre fa un al·legat contra les drogodependències de més difícil tractament, recordant-nos que als Estats Units el consum de drogues ja és la primera causa de mort entre la població més jove de cinquanta anys.
Hipnòtic magatzem tronat
’In fabric’ del britànic Patrick Strickland és un plat suculent, un film despendolat i excessiu sobre un vestit vermell assassí, espècie d’objecte malèfic, el qual que encadena una ronda de destrucció per allà on passa. La trama arranca amb una dona separada que es compra un vestit vermell en uns grans magatzems per a una primera cita, provocant-li tota mena de maldecaps i ferides diverses. Una primera part excelsa, pròpiament un film en si mateix, que arriba seguida d’un segon bloc ben espaterrant, amb un mecànic de rentadores, agafant el relleu dels soferts posseïdors d’aquest vestit maleit.
Aquest film pletòric d’inspiració d’idees visuals i escenes malaltisses gaudeix de moments de pura antologia, especialment tot el que gira al voltant dels aparadors i les entranyes d’uns grans magatzems britànics de rebaixes d’hivern, amb un cap nosferàtic i unes dependentes que semblen serventes draculinianes. Un edifici sinistre i captivador alhora en què es conjuguen capitalisme i consumisme amb perversió i fetitxisme.
El film de Strickland posseeix una estètica retro combinada amb rampells psicodèlics, picades d’ullet sobretot al terror desmesurat i cromàtic del giallo, i un benaurat sentit de l’humor negre amb una comicitat d’allò més reeixida i gags d’alçada. Destaca la bogeria sonora i cinematogràfica, marca de la casa persistent des de l’irritant film ’Berberien Sound Studio’ (2012) però que aquí arriba aquí al cim de la majestuositat i la perfecció. Una de les propostes més arrauxades i satisfactòries del certamen basc.
