Després de l’oscaritzada ’Ida’ (2015), el polonès
Pawel Pawlikowski torna a encisar-nos amb una pel·lícula rodada de nou en un estilitzat
blanc i negre, "Cold war", saturada ara de sumptuositat i virtuosisme. Ara es tracta
d’un film ambientat en el context històric i polític dels anys de la Guerra Freda, tal com
indica explícitament el seu títol, amb un pianista amant del jazz, Wiktor (Tomasz Kot),
que coneix una noia pagesa cantant i ballarina, Zula (Joanna Kulig), en un curs
formatiu per competir en concursos de cant coral tradicional polonès.
L’atracció entre ambdós és immediata, irresistible, irracional, passional, però quan
les autoritats comunistes volen utilitzar la tradició folklòrica autòctona amb finalitats
propagandístiques Wiktor triarà el camí de l’ exili cap a París des de Berlin, mentre ella
desisteix d’evadir-se i resta a Polònia. Aleshores comença un amor transfronterer, fet
d’interrupcions, d’anades i vingudes, que es desenvolupa a les dues bandes del teló d’Acer, amb
un seguit d’encontres i desencontres que tenen lloc, bàsicament, entre París i Polònia, en una
franja temporal que abasta els anys compresos entre 1949 a 1964. Anotar que pels passatges
francesos, el director polonès s’ha servit per papers secundaris del cineasta Cédric Khan i,
també, de la cantant i actriu francesa Jeanne Balibar.
Tot i que el rerefons polític hi és ben present gràcies a un clima de dirigisme,
adoctrinament i manipulació, amb delacions i traïcions, l’atractiva i fascinant proposta de
Pawlikowski esdevé una espècie de balada xopa de romanticisme. La parella protagonista
representa una mostra d’amors contrariats, dos amants desgraciats, ànimes tràgiques, els quals
es veuen impossibilitats per viure allunyats i alhora es senten infeliços quan conviuen
plegats. Una història d’amor estremidora inspirada d’alguna manera en les vivències
sentimentals dels pares del director, a qui Pawlikowski - coautor del guió juntament amb Janusz
Glowacki - els dedica el film.
Cal assaborir una fotografia molt contrastada, que treballa els clarobscurs, i que
denota una depuració exquisida, un dels mèrits incontestables d’aquest film que va conquerir el
Premi a la millor direcció al passat Festival de Canes. També gaudim d’un espectacular fons
sonor amb una presència omnipresent de cançons i temes musicals, des de la chanson française,
al jazz, el swing, el primer rock i, sobretot, la música i la dansa folklòrica, que li donen al
film una aire de rapsòdia musical.
