Pel·lícula de llarga gestació i no exempta de accidents com el comiat del seu director, Brian Synger, dies abans d’acabar el rodatge, arriba a les cartelleres "Bohemian Rhapsody" per a gaudi dels incondicionals de la banda Queen i la desídia dels més equidistants. El film agafa com a títol una cançó primordial en la carrera del grup Queen enregistrada en el seu àlbum de 1975 ‘A Night at the Opera’ - un inusual tema de llarga duració que va comportar el trencament de relacions amb EMI quan aquests van refusar l’edició del senzill amb ‘Bohemian Rhapsody’.
Es tracta d’un biopic no massa ben dissimulat sobre el geni i figura de Freddie Mercury (Rami Malek en una excel·lent i vibrant interpretació en què es mimetitza en el paper de Mercury) servint-se de la reconstrucció del camí de l’ascens a l’Olimp musical de la banda Queen. El centre de gravitació de la pel·lícula reposa quasi exclusivament al voltant de la força i el magnetisme de Freddie Mercury, deixant força en segon terme tant el paper com les contribucions artístiques dels companys de grup, com el cas del guitarrista i compositor Brian May (Gwilym Lee).
Un film amb més llum que ombres. Una crònica força superficial, angelical en ocasions, que passa de puntetes sobre el costat fosc de la vida i miracles de Mercury, com la seva homosexualitat declarada, insistint en la idíl·lica història romàntica amb Mary Austin (Lucy Boynton). D’altra banda, en molts moments, ‘Bohemian Rhapsody’ esdevé un film d’època, en el pitjor sentit de la paraula, amb l’encarcarament habitual, on tothom va amb una perruca per imitar les grenyes de l’època, com si fos un film cortesà del XVIII amb els personatges abillats amb les vistoses perruques d’aleshores.
És un film fet a la mida del fenomen fan, una contribució a engrandir un xic més la llegenda del grup i la del seu carismàtic cantant Freddy Mercury. I pels indiferents que creuen que Queen no és l’esglaó perdut de la música rock, amos i senyors d’un cert horterisme a cops de pastitx, com la combinació de la duresa del rock amb empelts vocals operístics, doncs crec que es quedaran igual.
I com en tot ritus de comunió dels seguidors amb el seu líder suprem, el film es guarda per a la conclusió la traca final, el clímax absolut, el macroconcert solidari ‘Live Aid’ a l’estadi Wembley el 1985 organitzat per Bob Geldof (Dermot Murphy). Un moment àlgid que conjunta la intensitat del show del directe amb un dramatisme implícit. Tenim la interpretació de diversos clàssics de la banda britànica, com els emblemàtics ‘We Will Rock You’ o ‘We Are the Champions’, convertit en himne mundials, mentre coincideix amb el moment en què el cantant reconeixia veure’s afectat per la SIDA, encaminant-se així al seu trànsit final que culminaria en la tràgica desaparició el 1991.
