Presentada en la Secció Oficial del 66 Festival
Internacional de Cinema de Sant Sebastià, la coproducció internacional "Yuli" d’Iciar
Bollaín en va sortir premiada gràcies al guardó pel guionista Paul Laverty, guionista
habitual del britànic Ken Loach, i col·laborador en altres films conjunts anteriors amb Bollaín
com a ‘El olivo’ (2016).
La trama gira sobre el famós ballarí cubà Carlos Acosta, conegut amb el sobrenom de
‘Yuli’, tot una llegenda de la dansa internacional després de guanyar diversos concursos
individuals i ser contractat pel Royal Ballet de Londres, convertint-se en el primer artista de
color en interpretar diversos papers en ballets pensats per a protagonistes blancs, com el
Romeu de ‘Romeu i Julieta’.
Si tots els biopics d’artistes i estrelles famoses subratllen l’esforç, la
constància, el sacrifici o la perseverança com a claus de l’èxit, en aquesta ocasió s’incideix
molt en l’entorn familiar i, principalment, en la conflictiva i dolorosa relació entre pare i
fill. Malgrat tocar diversos aspectes, alguns de forma tan tangencial que queden pràcticament
descuidats, com la bogeria de la seva germana, destaca especialment l’apropament a la figura
d’un pare tirànic que va jugar un paper decisiu en la formació del petit Carlos, ja que la
pulsió per la dansa no era vocacional, sinó més aviat una prescripció paterna.
També es fa palès en el film una mirada històrica a Cuba i les seves arrels, com els
ancestres esclaus dels Acosta, una petjada inesborrable en el país. L’època comunista deixa el
nyap d’un moderníssim Palau de les Arts abandonat a mig fer enmig del camp quan els aliats
soviètics van deixar d’abocar-hi diners. O també la diàspora recent dels migrants cubans en la
seva fugida massiva cap a Estats Units, els coneguts com a ‘balseros’.
Es tracta d’un film biogràfic que combina en el seu plantejament recursos ben
convencionals així com un plantejament molt més original. El film combina els records
d’infància d’Acosta i el seu periple artístic de joventut a través de la figura clàssica dels
flashbacks, alternant passat i present. Es tracta d’un film efectiu i eficient en els seus
resultats sense obviar tampoc les previsibles dosis d’emotivitat. Però allà on el film
excel·leix és quan Acosta reviu els passatges que el van marcar en vida a través de diferents
coreografies de ballet, magistralment concebudes per María Rovira, en què el mateix Acosta
s’interpreta a sí mateix en l’actualitat.
