Més enllà d’altres consideracions, la finalitat principal de tota comèdia ha de ser arrencar el somriure de l’espectador, i si pot ser la rialla. A partir d’aquí també pot aprofitar per reflexionar sobre altres temes més seriosos o introduir un discurs social. Tot això ho tenia molt present Franck Dubosc a l’escriure i dirigir la seva primera pel·lícula com a realitzador: Sobre ruedas. Actor bregat des de fa molts anys en el mon de la comèdia, tant a la TV, com sobre els escenaris, a la pantalla gran participant en nissagues com Els visitants, Camping, i Asterix i Obèlix, o compartint protagonisme amb còmics d’èxit com Kad Merad a Bis, que plantejava un viatge en el temps de dos amics cap a la dècada dels 80 per arreglar les seves insatisfactòries vides actuals, ara Dubosc s’ha decidit a fer el salt darrera la càmera on ha pogut aplicar tota la seva experiència en aquest gènere, amb resultats més que notables.
És cert que Sobre ruedas no inventa res de nou i que fins i tot és bastant previsible en el seu desenvolupament i desenllaç, però tampoc és el seu objectiu. El guió, canònic i ben estructurat, parteix com tantes altres comèdies de l’equívoc, d’una mentida circumstancial que ha de ser mantinguda pel protagonista (el mateix Dubosc). Aquest, un executiu d’èxit d’una empresa distribuïdora de sabatilles esportives, Don Joan impenitent i mentider compulsiu, coneix una noia fent-se passar per invàlid mentre es troba assegut a la cadira de rodes de la seva difunta mare. Però la jove li presenta a la seva germana, una dona que realment ha de viure en cadira de rodes i que posseeix una vitalitat desbordant, és concertista de violí i juga a tenis. Evidentment ell haurà de seguir amb la farsa per tal de conquistar-la, fet que provocarà múltiples situacions de gran comicitat i línies de diàleg hilarants.
La cinta exprimeix totes les possibilitats que ofereix aquesta premissa inicial, posant al protagonista en situacions absurdes i múltiples embolics, que deixen en evidència els obstacles que planteja el dia a dia d’una persona amb aquesta minusvalidesa i que fins que no t’hi trobes no et planteges suficientment. En aquest sentit la pel·lícula posa en valor el coratge i el mèrit de les persones discapacitades que malgrat la seva limitació de mobilitat aconsegueixen superar les dificultats i fer una vida el més normal possible. Sense que això estigui renyit amb fer broma, no de les persones en cadira de rodes, sinó amb les persones en cadira de rodes. Humor respectuós, però sense amagar cap situació quotidiana que permeti confeccionar un gag graciós, encara que pugui vorejar allò políticament incorrecte.
Evidentment, a mesura que avança el metratge, la trama va derivant cap a la comèdia romàntica, amb moments àlgids com la meravellosa nit a Praga i el sopar a casa del protagonista amb el final en un gran pla zenital a la piscina que aprofita visualment totes les possibilitats del vestit vermell que llueix la protagonista, una Alexandra Lamy que sosté bona part de la cinta amb una personalitat, una simpatia i una elegància realment abassegadores, que fan quasi invisible la seva invalidesa, mentre deixen en evidència les mancances emocionals del presumpte triomfador de la vida que li fa la cort i que cada cop es troba més atrapat pel seu engany. Una proposta, en definitiva, que constata la bona salut de la comèdia francesa, que a base de bons guions, actors i actrius amb una vis còmica i un savoir-faire privilegiats i un aprofitament de les possibilitats còmiques de les situacions més quotidianes, sembla que ha trobat la fórmula màgica per aconseguir fer-nos passar sempre una bona estona davant les pantalles de les sales fosques.
