La dona destruïda del títol fa referència a una policia
de Los Angeles, Erin Bell (Nicole Kidman), una dona que arrossega un passat traumàtic
després d’infiltrar-se amb un altre company policia, Chris (Sebastian Stan), en una
banda de perillosos atracadors. Quan sembla que el líder d’aquesta banda criminal entra de nou
en escena al cap dels anys, la detectiu Bell és presa d’una obstinació cega per intentar caçar
el psicòpata cap, Silas (Toby Kebbell), el responsable últim del seu particular infern.
Un film policíac protagonitzat per un ésser errabund, solitari i turmentat, en què
Erin Bell sembla actuar com una espècie d’autòmata o, fins i tot, una mort vivent. Erin és més
aviat una supervivent que s’arrossega per una ciutat anodina i els seus espais de buidor, un
entorn rostit pel sol, que impregna la pel·lícula d’una textura visual saturada.
Bell és una ànima en pena que deambula per la vida desvinculada pràcticament del
món, tan dels seus companys de comissaria com de la seva pròpia filla. En el camí que ha
emprès, un camí sense retorn, amb una última voluntat de buscar la seva redempció, procura
refer uns vincles afeblits amb una filla pràcticament oblidada. Un ingredient emocional que
afegeix la nota melodramàtic a aquest film de cinema negre amb mare absent o incapacitada.
Narrativament estructurat com un relat circular, ‘Destroyer: una mujer herida”
arranca de fet amb la presentació d’un cadàver, fet que impulsaria la pertinent intriga
policial, però aleshores continua amb un extens flashback, el qual acaba desembocant de nou en
aquestes imatges preliminars. Un thriller ombrívol, sòrdid, mancat d’oxigen, tan desencisat com
la seva dolguda protagonista, presidit tot plegat per una certa desesperació i un alè de
fatalitat que ho anega tot. Una realització que demostra l’escrupolós respecte pels codis del
gènere negre més nihilista.
Erin Bell és una dissortada criatura moguda per una set de venjança anul·ladora,
equiparable en un altre registre a la vindicativa protagonista de ‘Tres anuncios en las
afueras’ (2017, Martin McDonagh), una espècie de justiciera aconduïda a la seva autodestrucció.
Aquest film purgatorial sobre un animal ferit conté una molt bona interpretació a càrrec de
Nicole Kidman, amb un esplèndid treball de maquillatge que li deixa un rostre embotat, amb uns
ulls clars de mirada buida i perduda. Una màscara que, a estones, la fa irreconeixible, però
per on sempre esbufega la pena i traspua el ressentiment. Tot i que el paper preeminent de la
màscara per damunt de l’actriu acaba generant alhora alguns dubtes.
