"Beautiful boy: siempre serás mi hijo" és la
primera pel·lícula en anglès del cineasta belga Felix Van Groeningen, responsable de
l’exitosa ‘Alabama Monroe‘ (2012), i realitzada sota el paraigües dels estudis Amazon. Es
tracta d’una adaptació del best-seller homònim de David i Nick Shef, basat en l’experiència
pròpia d’ambdós, en què es relata l’addició d’un fill a les metamfetamines i la lluita del pare
per a la seva rehabilitació.
Amb una estructura narrativa de mosaic, barrejant fragments corresponents a temps
diferents, el film és un seguit ininterromput de recaigudes i desintoxicacions, anys de lluita
amb alegries i sobretot desànim i desesperació. Un calvari col·lectiu, viscut ben bé com un
procés de dol, que ens deixa un tractament del tema basat en la pura melodramatització
constant.
Per damunt sobrevola la pregunta del per què de tot plegat, com ha pogut succeir
un extrem impensable en un context de normalitat i estabilitat familiar. L’angoixa i la
impotència d’intentar entendre allò inexplicable com és la caiguda d’un bon fill en l’infern de
les drogues precisament en un entorn acollidor i quasi bucòlic de bonica casa en el camp.
Aquesta història que sobre el paper resulta estremidora, un cop posada en imatges
perd la seva capacitat d’impacte. Cal valorar l’opció d’una realització sense truculències ni
efectismes però la calidesa de la fotografia, l’aspecte endreçat del conjunt o la mesurada
contenció dramàtica acaba per escatimar la intensitat i l’emoció d’una història corprenedora.
També grinyola el manifest didactisme del film amb un al·legat contra les drogodependències de
més difícil tractament, recordant-nos que als Estats Units el consum de drogues ja és la
primera causa de mort entre la població més jove de cinquanta anys.
Steve Carell, lluny de les comèdies de l’astracanada, defensa amb
moltíssima dignitat el paper de David, pare coratge desbordat pels esdeveniments i entregat de
forma incansable a recuperar el seu fill perdut. I en l’altre costat de la balança cal
ressenyar el handicap d’una interpretació molt discreta del jove actor Thimothée
Chalamet – l’actor revelació de la multipremiada ‘LLámame por tu nombre’ (2017, Luca
Guadagnino) -, insuficient per transmetre tot el turment interior del fill, Nick, i reflectir
alhora el deteriorament físic del seu cos castigat.
