"Beautiful boy: siempre serás mi hijo" és la primera pel·lícula en anglès del cineasta belga Felix Van Groeningen, responsable de l’exitosa ‘Alabama Monroe‘ (2012), i realitzada sota el paraigües dels estudis Amazon. Es tracta d’una adaptació del best-seller homònim de David i Nick Shef, basat en l’experiència pròpia d’ambdós, en què es relata l’addició d’un fill a les metamfetamines i la lluita del pare per a la seva rehabilitació.
Amb una estructura narrativa de mosaic, barrejant fragments corresponents a temps diferents, el film és un seguit ininterromput de recaigudes i desintoxicacions, anys de lluita amb alegries i sobretot desànim i desesperació. Un calvari col·lectiu, viscut ben bé com un procés de dol, que ens deixa un tractament del tema basat en la pura melodramatització constant.
Per damunt sobrevola la pregunta del per què de tot plegat, com ha pogut succeir un extrem impensable en un context de normalitat i estabilitat familiar. L’angoixa i la impotència d’intentar entendre allò inexplicable com és la caiguda d’un bon fill en l’infern de les drogues precisament en un entorn acollidor i quasi bucòlic de bonica casa en el camp.
Aquesta història que sobre el paper resulta estremidora, un cop posada en imatges perd la seva capacitat d’impacte. Cal valorar l’opció d’una realització sense truculències ni efectismes però la calidesa de la fotografia, l’aspecte endreçat del conjunt o la mesurada contenció dramàtica acaba per escatimar la intensitat i l’emoció d’una història corprenedora. També grinyola el manifest didactisme del film amb un al·legat contra les drogodependències de més difícil tractament, recordant-nos que als Estats Units el consum de drogues ja és la primera causa de mort entre la població més jove de cinquanta anys.
Steve Carell, lluny de les comèdies de l’astracanada, defensa amb moltíssima dignitat el paper de David, pare coratge desbordat pels esdeveniments i entregat de forma incansable a recuperar el seu fill perdut. I en l’altre costat de la balança cal ressenyar el handicap d’una interpretació molt discreta del jove actor Thimothée Chalamet – l’actor revelació de la multipremiada ‘LLámame por tu nombre’ (2017, Luca Guadagnino) -, insuficient per transmetre tot el turment interior del fill, Nick, i reflectir alhora el deteriorament físic del seu cos castigat.
