Pedro Almodóvar ens presenta a "Dolor y
gloria" a Salvador Mallo (Antonio Banderas), un cineasta assetjat per múltiples
dolors i patiments, la figura del creador en crisis, sense ganes de torna a dirigir. La
reposició d’un film seu antic, esdevingut un clàssic modern, l’empeny a posar-se en contacte
amb el protagonista principal, Alberto Crespo (Asier Etxendia), amb qui va deixar de
parlar-se després de l’estrena, anys enrere.
Es tracta d’un film tàcitament autobiogràfic, amb un Antonio Banderas que sembla
metamorfosat en el mateix Almodóvar, des de l’aspecte físic a la pròpia indumentària. Almodóvar
basteix una operació metacinematogràfica, cinema dins del cinema, a partir d’un relat
calidoscòpic sustentat en una intersecció de títols, des de ‘La ley del deseo’ a ‘La mala
educación’. També arriba ben farcit de preocupacions pròpies, transversals en tota la seva
obra, així com tributs diversos, entre altres, a Chavela Vargas.
A ‘Dolor y gloria’ predomina bàsicament la intenció de passar comptes amb el
passat. En aquest film confessionari, Salvador du a terme un exercici memorialista, ben bé de
caire redempcional, per exorcitzar els seus dimonis. Així un text seu, i apropiat per l’actor
Alberto, farà que quan sigui representat recuperi un personatge estimat, un antic amor de
joventut dels anys moguts i agitats de ‘La movida’, Federico (Leonardo Sbaraglia).
En aquest procés de reescriptura vital, Antonio sublima tot el que va referència
a la seva infantesa al poble manxec de Paterna. I en aquesta etapa primera evocada, amb una
Penélope Cruz com a nova figura maternal, es revela el naixement del seu primer desig, la seva
pulsió homosexual. Al·ludeix també al seu pas pel seminari. I referma l’amor profés a la mare
ja gran, (Julieta Serrano), a qui cuida a casa a Madrid abans de morir.
‘Dolor y gloria’ funciona com un bonic mosaic narratiu que conté fins i tot
escenes animades i uns crèdits que juguen amb l’abstracció. Un film que compta amb un treball
extraordinari d’Antonio Banderas, alter ego d’Almodóvar, i que destaca per la sinceritat que
desprèn tot plegat. Cal valorar la contenció en la sobreexposició personal, despullada de
petulància i narcisisme. Així com la coherència i homogeneïtat del conjunt, tot esporgant la
seva debilitat per les ocurrències, extravagàncies o sortides de to. El film més rodó
d’Almodóvar en temps.
