Després del Premi Especial del Jurat obtingut pel
film ‘El discípulo’ (2016) en la secció paral·lela Un Certain Regard del festival de Canes, el
cineasta rus Kirill Serebrennikov feia el salt a la Secció Oficial amb "Leto"
l’any 2018. Es tracta d’un film ambientat en l’època de Breznev, concretament l’any 1980, i que
retrata l’escena musical underground soviètica a la zona de Leningrad.
El títol original, que vol dir l’estiu, assenyala una espècie de primavera
musical en sintonia amb els aires de renovament i d’ànsia de llibertat que acabaria eclosionant
uns anys més tard gràcies la Perestroika de Gorbatxov. Però els 80 són encara anys de ferro, es
viu sota el pes repressiu del règim soviètic, que no veu amb bons ulls la música rock, titllada
de propagada occidental i contrarevolucionària.
Una pel·lícula que juga la carta de la nostàlgia, un autèntic revival musical d’una
època marcada per la influència de grups i músics com T. Rex, Lou Reed, Velvet Underground,
David Bowie o Blondie. Movent-se en els codis del biopic musical es centrarà bàsicament en
Viktor Tsoï (Teo Yoo), un jove que vol obrir-se camí en la música, i que acabarà
coneixent a un idolatrat músic de l’escena russa, Mike Naoumenko (Roman Bilyk), i a la
seva dona Natacha (Irina Starshenbaum). Un encontre que va marcar el destí de la
història del rock rus contemporani.
Una pel·lícula testimonial sobre el caràcter revolucionari del rock en el
passat però que s’obra també al present, a remolc de l’arrest del realitzador rus, i que posa
de retruc sobre la taula l’actual regressió de llibertats, una involució democràtica a escala
europea i, com no, en la Rússia de Putin.
Una pel·lícula filmada en un aspre blanc i negre, però de gran plasticitat, que
conjuga diversos moments sota els ressorts del videoclip a través d’escenes sublimades,
llampecs de fantasia que transcendeixen en part el clima de control i vigilància. Una estètica
vistosa que procura també imitar el format granulat de les gravacions en vídeo, imprimint una
certa petjada documental.
