Pedro Almodóvar, qui ja va inaugurar el Festival de Canes amb ’La mala educación’ (2004) i s’emportaria dos guardons amb ’Volver’ (2006), ha presentat un dels títols favorits de la competició, ’Dolor y Gloria’, ferma candidata a endur-se una Palma d’Or que sempre se li ha escapat . El manxec ha dirigit un esplèndid film autoreflexiu sobre un cineasta en crisis de marcat perfil autobiogràfic. I en el seu desembarcament a la catifa vermella ha estat acompanyat, entre altres, per Antonio Banderas, Penélope Cruz, Nora Navas, Leonardo Sbaraglia i Asier Etxeandía.
Després de participar amb els seus dos primers treballs a Un Certain Regard, ’Lovely Rita’ (2001) i ’Hotel’ (2004), i després retornar-hi uns anys més tard amb ’Amour fou’ (2016), la cineasta austríaca Jessica Hausner s’estrena per primera vegada en la Secció Oficial amb una cinta austríaca, coproduïda amb Gran Bretanya i Alemanya, i rodada en anglès, ’Little Joe’. Es tracta d’un fascinant film de ciència-ficció que desconstrueix els codis del gènere a partir de motius troncals del fantàstic com és el traspassar els límits del coneixement i, també, la infecció col·lectiva.
I fora de competició cal destacar la inevitable expectació despertada per la projecció dels dos primers capítols de ’Too Old to Die Young’ del danès Nicolas Winding Refn, d’una sèrie de deu capítols, l’enfant terrible del cinema modern. Refn, Premi al millor director del Festival de Canes per ’Driver’ (2011) és una veu poderosa marcada pel segell de la seva exuberant empenta visual i l’accent que deposita en unes bandes sonores de l’habitual Cliff Martínez com autèntiques experiències sensorials, però que en aquesta nova aventura, sense renunciar al seu magnetisme cinematogràfic i sònic, fa una aposta pel thriller més ascètic i lacònic així com un viratge vers els mons foscos i enrevessats de David Lynch.
Autoficció
La darrera proposta d’Almodóvar ens parla de Salvador Mallo (Antonio Banderas), un cineasta assetjat per múltiples dolors i patiments, la figura del creador estancat i sense ganes de tornar a dirigir. La reposició d’un film seu antic, esdevingut un clàssic modern, l’empeny a posar-se en contacte amb el protagonista principal, Alberto Crespo (Asier Etxeandia), amb qui va deixar de parlar-se després de l’estrena, anys enrere. Es tracta d’un film tàcitament autobiogràfic, amb un Antonio Banderas que sembla metamorfosat en el mateix Almodóvar, des de l’aspecte físic a la pròpia indumentària. Almodóvar basteix una operació metacinematogràfica, cinema dins del cinema, a partir d’un relat calidoscòpic sustentat en una intersecció de títols, des de ’La ley del deseo’ (1987) a ’La mala educación’. També arriba ben farcit de preocupacions pròpies, transversals en tota la seva obra, així com tributs diversos, entre altres, a Chavela Vargas.
A ’Dolor y gloria’ predomina bàsicament la intenció de passar comptes amb el passat. En aquest film confessionari, Salvador du a terme un exercici memorialista, ben bé de caire redemptorista, per exorcitzar els seus dimonis. Així un text seu, i apropiat per l’actor Alberto, farà que quan sigui representat recuperi un personatge estimat, un antic amor de joventut dels anys moguts i agitats de ’La movida’, Federico (Leonardo Sbaraglia). En aquest procés de reescriptura vital, Antonio sublima tot el que va referència a la seva infantesa al poble manxec de Paterna. I en aquesta etapa primera evocada, amb una Penélope Cruz com a nova figura maternal, es revela el naixement del seu primer desig, la seva pulsió homosexual. Al·ludeix també al seu pas pel seminari. I referma l’amor profés a la mare ja gran, (Julieta Serrano), a qui cuida a casa a Madrid abans de morir.
’Dolor y gloria’ funciona com un bonic mosaic narratiu que conté fins i tot escenes animades i uns crèdits que juguen amb l’abstracció. Un film que compta amb un treball extraordinari d’Antonio Banderas, alter ego d’Almodóvar, i que destaca per la sinceritat que desprèn tot plegat. Cal valorar la contenció en la sobreexposició personal, despullada de petulància i narcisisme. Així com la coherència i homogeneïtat del conjunt, tot esporgant la seva debilitat per les ocurrències, extravagàncies o sortides de to. El film més rodó d’Almodóvar en temps.
Mons asèptics
’Little Joe’ ens presebat una mare separada, Alice (Emily Beecham), que es dedica a conrear noves espècies de plantes creades genèticament per buscar una flor de propietats terapèutiques. Aquesta flor que esclata amb uns filaments vermells és un avenç per la humanitat que pot servir per millorar el benestar efectiu de persones depressives, per exemple. Alice batejarà la flor com el seu propi fill, ’Little Joe’, però els seus efectes benefactors són posats en qüestió, el pol·len flairat afecta als humans d’una manera inesperada ja que provoca modificacions en el seu comportament.
La premissa argumental ens recorda inevitablement el clàssic ’La invasión de los ladrones de cuerpos’ (1956) de Robert Wise que, en un context de Guerra Freda, planteja la suplantació dels humans per uns dobles idèntics, mantenen així l’aspecte físic exterior però es comporten com autòmates mancats de sentiments. Un dels grans encerts d’aquest sorprenent film és una acurada i brillant posada en escena que privilegia les formes geomètriques, que a estones sembla un cinema de l’abstracció, amb un treball monocromàtic d’espais i vestuaris que accentua la gelor estètica.
També la frontalitat estàtica dels enquadraments, així com els plans de llarga durada, acompanyat d’un temps parsimoniós, reduint el muntatge al mínim. I una banda sonora a base de percussió, gens emfasitzadora, música diacrònica que ens recorda les músiques dels films de Wes Anderson De la mateixa manera, les interpretacions encarcarades i la dicció impostada reforcen la percepció d’uns éssers humans que encomanen una sensació d’alienació. Aquí rau una de les paradoxes del film, que aquest sentiment alienant dels personatges, reforçat per la concepció visual i sonora comentada, es fa present abans de la seva transformació sota els efectes de la flor. Un extrem que subratlla la poderosa reflexió de la cineasta sobre la identitat humana i la seva ambigüitat. Per acabar, dir que a part d’Emily Beecham, el repartiment es completa amb Kerry Fox, Ben Whishaw i Kit Connor.
L’equip de la pel·lícula "Dolor y gloria" a la catifa vermella de Canes
