CANES ENS DEIXA UNS DARDENNE EN FORMA I UN IRA SACHS MALENCONIÓS
Els germans Dardenne reincideixen de nou en competició. Premiats en diferents ocasions, sobresurten dues Palmes d’Or per ‘Rosetta’ (1999) i ‘L’enfant’ (2005), els germans belgues Jean-Pierre i Luc Dardenne segueixen tossudament la seva prospecció en els mals de la nostre societat. I ara s’endinsen en el terrorisme de tall islamista a ‘Le jeune Ahmed’ resseguint les passes d’un adolescent fanatitzat per la religió, Ahmed (Idir Ben Addi).
D’altra banda, Ira Sachs, el director de films tan bonics com ‘El amor es extraño’ (2014), competeix per primera vagada en la Secció Oficial amb la seva setena realització, el film francès-portuguès ‘Frankie’, de repartiment internacional. Un càlid i íntim film protagonitzat per l’actriu que dóna títol al film, interpretada per Isabelle Huppert, que li queda poc temps de vida i decideix passar les seves vacances amb la seva família i els amics més estrets a la ciutat portuguesa de Sintra.
Lliçó de cinema polític
Després d’un atac amb un ganivet a la seva professora d’àrab, titllant-la d’apòstata, seguint les prèdiques del seu imam, el jove Ahmed és reclòs en un centre de menors tutelats per educadors. Participa en tasques socials amb una família ramadera que l’acull per a la seva rehabilitació però ell no renuncia de cap de les maneres a cometre un crim amb qualsevol eina punxant. Ahmed està fanatitzat en la seva adolescència i pretén defensar la seva religió, que veu amenaçada, sense desistir dels seus sanguinaris fins. Tot i la seva activitat en una granja i l’amistat amb la filla dels grangers, Ahmed segueix entossudit en el seu fonamentalisme, considerant un fet impur i pecaminós fer un petó a una noia no musulmana o ser llepat per un gos.
El treball fílmic dels germans Dardenne deixa clar que l’integrisme islamista d’Ahmed no l’ha agafat de casa seva, membre d’una família perfectament integrada, sinó que la seva ideologització extrema, fins a la violència, s’explica per un fet primordial: la mort d’un cosí seu que s’havia afegit a la gihad, juntament amb la influència de l’imam de la seva mesquita i dels vídeos dels màrtirs gihadistes.
Jean-Pierre i Luc Dardenne ens tornen a deixar una nova lliçó de cinema polític i social, en aquest cas, sobre el radicalisme islamista i la seva deriva violenta. I ho fa sense discursos grandiloqüents ni retòrica buida, és un cinema que proposa, un cinema qüestionador a partir de l’exposició gens maniquea d’uns fets. Es podria qüestionar la sobtada resolució, potser forçada, encara que la considerem prou encertada ja que, al final, els germans Dardenne no perden de vista que estan parlant d’un nen. Els Dardenne tiren de veta d’un estil inconfusible, càmera sempre en moviment, seguint els personatges, i repartiments sense estrelles. Una realització efectiva, una mirada pròxima, quasi documental.
Melancòlic comiat
Ira Sachs s’estrena en la competició oficial amb un formidable ‘Frankie’ gràcies a un guió exquisit i delicat del mateix Sachs i Maurtizio Zacharias, on la famosa actriu Frankie (Isabelle Huppert) reuneix els seus amics i familiars a Sintra, Portugal. Frankie s’envolta del marit actual, Jimmy (Brendan Gleeson); el seu primer marit, Michel (Pascal Greggory), acompanyat del seu xicot gai; el seu fill solter, Paul (Jérémie Renier), i la filla, a punt de separar-se del seu marit, amb una filla adolescent. I entre els amics convidats a passar els últims dies amb Frankie, destacasobretot, Ilene (Marisa Tomei), que ve acompanyada d’un amic, Gary (Gregg Kinnear), que li proposa matrimoni.
El resultat és un relat coral conformat per històries diverses. Una ronda de situacions que aborda els maldecaps i neguits de cadascú dels presents. Un conjunt d’escenes que traspuen la tristesa derivada d’aquest moment transcendental així com la banalitat de les preocupacions immediates i quotidianes. Sachs afronta el tema de les malalties terminals i els preparatius per a la mort des del màxim respecte transmetent calidesa i intimitat. Una història d’aparença simple, senzilla, de pel·lícula petita, però carregada de sentiment.
No es pot dissimular el dolor i la pena, emocions soterrades, que inevitablement també es fan presents en la superfície, però sense caure mai ni en el dramatisme ni en la sentimentalitat afectada. I predomina sobretot una mirada melancòlica, i elements meteorològics o físics com la pluja, els boscos xops i humits, la boirina, s’encarreguen de reforçar aquesta atmosfera xopa, amarada de nostàlgica. Un enfocament que destaca per la seva cura i tacte, culminada amb un final col·lectiu ben bonic.
El director Ira Sachs amb els protagonistes de "Frankie" a la catifa vermella de Canes
