CANES RESTA TRASBALSAT PER LA CRÒNICA CRIMINAL DE LA MÀFIA SICILIANA DE BELLOCCHIO
A ‘El traidor’ del veterà realitzador italià Marco Bellocchio, figura indiscutible del
cinema polític modern, i unit al festival de Canes des dels anys 80, s’endinsa en la
personalitat de Tommaso Buscetta, el primer confident de la màfia a Sicília els anys 80,
decidit a col·laborar amb el jutge Giovanni Falcone. Tot i participar recentment en la Quinzena
dels Realitzadors amb ‘Felices sueños’ (2016), ara feia deu anys que Bellocchio no competia en
la secció principal de Canes, des de ‘Vincere’ (2009). Aquest apassionant fresc històric de la
màfia siciliana dels últims temps que és ‘El traidor’ compta amb una actuació estratosfèrica de
Pierfrancesco Favino en el paper principal de Buscettta.
Guanyador de la Palma d’Or per ‘La Vie d’Adéle’ (2013), el realitzador tunisià-
francès Abdellatif Kechiche torna a concursar sis anys després amb un film de prop quatre hores
de durada plenament provocador i extrem a través d’un retrat juvenil dels anys 90 a Sète a
‘Mektoub, my Love: Intermezzo’, continuació de ‘Mektoub, my Love’ presentada al Festival de
Venècia l’any 2017. Inspirat en l’obra de François Bégaudeau ‘La blessure la vraie’ (2011), la
segona part de la seva trilogia és un film pletòric de sexe, sensualitat, desig i balls
estimulants a ritme de música electrònica i de ball que compta amb un repartiment coral
extraordinari amb actors com Ophélie Bau, Hafsia Herzi, Salim Kechiouche, Alexia Chardard o Lou
Luttiau.
Quan el certamen francès arriba a la seva fi ha tingut lloc un dels darrers actes
de masses, l’homenatge a l’actor americà Sylvester Stallone, el cèlebre actor forjat en la saga
de John Rambo. Un tribut que arriba acompanyat de la projecció de la primera entrega ‘Rambo-
First Blood’ (1982, Ted Kotcheff), coincidint amb la restauració de la trilogia, en una sessió
especial de l’apartat Cineclassics. A més, Stallone ofereix unes primeres imatges de la
darrera entrega de la saga, ‘Rambo V: Last Blood’ (Adrian Grunberg), amb un repartiment
encapçalat, com no, pel mateix Stallone, però acompanyat per actors espanyols com Paz Vega o
Sergio Peris Mencheta.
L’Estat contra la màfia
‘El traidor’ de Marco Bellocchio, amb un guió del propi Bellocchio i Ludovica
Rampoldi, Valia Santella i Francesco Piccolo, es centra en la figura històrica del mafiós
Buscetta (Pierfrancesco Favino) a través de diverses anades i vingudes en el temps, alternant
flashbacks del passat amb el relat cronològic. Un espai temporal d’uns trenta anys de
criminalitat extrema de l’organització mafiosa siciliana Cosa Nostra, dedicada al tràfic de
drogues, sobretot, heroïna, des dels anys 80 fins a tombant de segle XX.
Bellocchio fa una epopeia històrica sobre la màfia de la Cosa Nostra que fa
Inevitable pensar en la majestuosa saga ‘El Padrino’ de Francis Ford Coppola; fins i tot, el
clan Corleone es fa present també en aquest retrat múltiple de Bellocchio. Centrat bàsicament
en Itàlia, Bellocchio reflecteix l’episodi del Brasil, on la família Buscetta resideix després
de fer-se milionaris gràcies al mercadeig de drogues però on s’han de refugiar enfrontats a
altres famílies de la Cosa Nostra. Tot això mentre a Itàlia es procedeix a l’eliminació
despietada de qualsevol membre del llinatge de Buscetta, com el cas de dos dels seus propis
fills.
Detingut per la policia brasilera i extradit a Itàlia, Buscetta es converteix en el
traïdor del títol al confessar les interioritats de la màfia al jutge Falcone (Fausto Russo
Alesi), trencant el jurament sagrat de no revelar cap secret. El judici, després de la
confessió de Buscetta, ocupa un lloc nuclear en el relat, amb una electritzant confrontació amb
un dels principals capos de la màfia, Pippo Caló (Fabrizio Ferracane). ‘El traidor’ és també un
film de judicis, ja que un cop defenestrats els caps arran del macrojudici amb dotzenes der
condemnats, Bellocchio s’ocupa també d’una nova tongada de judicis, on ara Buscetta participa
en rang de testimoni que incrimina al propi president d’Itàlia, Giulio Andreotti.
El film també diversos episodis ambientats als Estats Units corresponents a les
localitzacions secretes on la família nuclear Buscetta es refugia després de les seves
delacions, mantinguts gràcies a les subvencions del paraigües de l’Estat Italià, fins a la
mort en pau de Buscetta. El film resulta modèlic en la seva crònica de la màfia, incidint en
l’amistat que unirà a Buscetta amb Falcone, i atorgant també un paper significatiu al món
familiar de Buscetta. Entre les virtuts d’aquest important film de Bellocchio també es pot
anotar la banda sonora a càrre de Nicola Piovani.
La festivitats dels cossos
‘Mektoub, my Love: Intermezzo’ de Chechihe s’obra amb una llarga seqüència
inaugural a la platja on un grup d’amics de la zona convida a una parisenca de vacances a unir-
se a la colla i anar de festa. La frescor i la llibertat de les converses banals i la plenitud
dels cossos joves tombats a la platja en un temps d’oci com son les vacances estiuenques a la
costa desemboca en una seqüència interminable, una nit perpètua, ambientada en una discoteca, i
que ocupa la pràctica totalitat del metratge.
El film, després de més de tres hores de frenesí dels cossos en trànsit de la sala
de ball acaba amb un breu epíleg amb complert silenci allò que resta després de la festa,
centrat aquí només en dos joves nus al llit al matí. Seria un dels múltiples desenllaços que
podia donar una nit pletòrica de plaers i sensacions. Temps de vacances estivals com a època
procliu als plaers immediats, des de torrar-se a la platja a, sobretot, passar-se hores ballant
sense aturador en una discoteca.
Un film sobre la joia de viure que deixa una delectació dels cossos lliures i
despreocupats en temps d’oci i manca d’obligacions. El film de Chechiche és un film celebratiu
a través d’una festa perpètua, extenuant, amb els cossos posseïts per la música de ball,
insistent i rítmica. Una llarga i estimulant nit, a glops d’alcohol també, que desemboca en
l’explosió desinhibida dels cossos i els sentits al ritme frenètic de la música. Un film
insistent, repetitiu, que treballa l’aspecte immersiu com a experiència per a l’espectador, i
on predomina per damunt de tot l’exhibició del cos femení, amb les seves contorsions i
moviments de pelvis o glutis, més alguna escena de sexe explícitament tòrrida.
