Després de títols tan premiats com ‘Más allà de las montañas’ (2015) o ‘Un toque de violencia’ (2013), el director xinès Jia Zhang-Ke estrena un nou i potent film, "La ceniza es el blanco más puro" en que barreja amor i màfia amb rerefons social amb una noia, Qiao (Zhao Tao), enamorada d’un mafiós local, Bin (Liao Fan), a la ciutat xinesa de Datong. Aleshores tot es torçarà quan és empresonada després d’empunyar una arma davant un grup de joves d’un clan enemic per protegir el seu cap de ser assassinat a cops.
Però el que arranca com un film sobre un grup de malfactors, de bandes rivals i negocis il·legals, es transforma en un inesperat i sobri melodrama sobre la fidelitat traïda d’una dona. La dona és lleial a uns codis de clan d’honor i fidelitat al cap que no abandona mai malgrat els revessos del pas del temps, en un arc temporal que abasta de l’any 2001 al 2018. I és que l’home que estima i pel qual s’ha sacrificat, passant ella a la presó cinc anys de condemna per no delatar-lo, ara la menysté, la refusa, la repudia. I fins i tot quan Bin esdevé una desferra humana, impedit en una cadira de rodes, ella prendrà cura d’ell, sense preguntes, sense condicionants.
Entremig es retraten els anys de transformació d’hàbits i de la revolució tecnològica que ha viscut la Xina, canvis que van del socialisme al capitalisme d’estat. Aquests canvis socials són reflectits de forma constant en el film, encara que de manera discreta, sense que es noti en excés. De fet, la transformació social, humana i econòmica és un dels motius sempre presents en la filmografia de Jia Zhang-Ke, una de les seves grans inquietuds temàtiques.
Un notable i regi film amb un protagonisme femení prodigiós, que transita de la joventut a la maduresa, on podem copsar com el pes dels anys s’acumulen en les seves espatlles, reflectit en el rostre i el cos. Zhang-ke dedica un paper esplèndid a la protagonista, Zhao Tao, la seva dona en la vida real, i premiada com a millor actriu al Festival de Canes per ‘La ceniza es el blanco más puro’. Ella esdevé un prototip de dona valenta, decidida, múrria, emprenedora, calladament romàntica. Qiao demostra una tossuderia a prova de tot, no es desprèn ni renuncia als codis de conducta de la màfia tot i l’anacronisme dels mateixos en els temps moderns.
Aquesta melodramàtica i melancòlica pel·lícula sobre el rebuig i atracció de dos amants, mediatitzats pels principis de la màfia, està estructurada en diversos blocs temporals. Una evolució en el temps que gaudeix d’un tractament personalitzat del color i les textures per cada segment de temps gràcies a la bona feina del director de fotografia Eric Gautier, col·laborador de cineastes com Léos Carax o Walter Salles.
