El cinema català està d’enhorabona ja que el director
barceloní Carlos Marqués-Marcet ha estrenat la seva darrera i esperada pel·lícula,
"Els dies que vindran". El film arriba precedit pel seu triomf en el Festival de Cinema
Espanyol de Màlaga - premis a la millor pel·lícula, millor director i millor interpretació
femenina -, igualant la fita de l’èxit del palmarès de la seva primera pel·lícula, ‘10.000
quilòmetres’ (2014). ‘Els dies que vindran’ és un sentit i preciós film que reflexiona sobre la
maternitat i la paternitat a partir de l’embaràs d’una parella, la Vir i el Lluís, Maria
Rodríguez Soto i David Verdaguer, respectivament. La radiografia del procés de
l’embaràs ha estat filmat des de la intimitat i la proximitat als personatges de ficció creats
per la Maria i el David, parella embarassada en la vida real.
Aquesta barreja de ficció i realitat té alguna cosa d’experiment fílmic. Els seus
resultats són esplèndids a remolc d’una fascinant cohabitació de l’espai de la representació
amb les petjades del real. Aquest singular apropament acaba difuminant per complert els límits
entre documental i ficció. Tot i observar el control meticulós que exerceix el director sobre
el film i els seus dispositius expressius, Carlos Marqués-Marcet aconsegueix transmetre la
difícil sensació de presenciar un film construït sobre la marxa, com un working in progres,
deixant espai a l’espontaneïtat o la improvisació, a remolc de l’atzar o l’imprevist per buscar
moments carregats d’emoció i de vida.
Aquest film obert en canal a les inseguretats, així com a les alegries, que
desvetlla la maternitat i la paternitat, no és una qüestió exclusiva de ’Els dies que vindran’
sinó que a ‘Terra ferma’ (2017) ja era una preocupació tan latent com angoixant. Aquest tema,
de fet, no deixa de ser una conseqüència lògica també d’una generació que volta la trentena,
tal com queda palès amb els protagonistes de ’10.000 quilòmetres’, ‘Terra ferma’ o ‘Els dies
que vindran’. Tres títols sobre les complexitats de les relacions de parella joves que podrien
formar perfectament una trilogia generacional.
Un aspecte molt interessant a ‘Els dies que vindran’ és que es traça com una línia
vital entre pares i fills amb la presència de les imatges de vídeo dels pares de la Maria, amb
el seu part inclòs. S’estableix així un joc de miralls enmig d’aquesta continuïtat genealògica
que entrellaça passat, present i futur d’una manera preciosa. La inclusió d’aquestes imatges en
VHS denota també una preocupació estètica ja que s’intenta establir un bonic diàleg entre
formats i textures, del vídeo a la home movie i al cel·luloide.
Hi ha un altre aspecte que sobresurt en el film com és un substrat ideològic o
polític, una reflexió social de fons, enmig de la crònica de l’embaràs de la parella. Això
passa sobretot pel que fa al personatge de Lluís, ja que aquest es va acomodant, aburgesant,
mogut a la recerca d’una millor estabilitat econòmica, un millor sou. Una sèrie de renúncies
fruit d’una aposta vital més conservadora que xoca amb els posicionaments contraris de Vir.
Un altre qüestió meravellosa és l’ús d’una banda sonora feta, bàsicament, a base
de quatre cançons força emblemàtiques que entronquen d’una manera magistral i sensible en la
trama i l’esperit del film. Ens referim al tema original ‘A la vida’ d’Ovidi Montllor,
versionat també en la veu de la Maria Arnal; passant pel poema ‘Em dius que el nostre amor’ de
Joan Vergés, musicat i cantat per Toti Soler; i culminant amb un tema extraordinari com ‘Tú que
vienes a rondarme’ de la mateixa Maria Arnal, acompanyada de Marcel Bagés. Una selecció de
temes en què ‘A la vida’ es podria erigir, en part, en el lema de la pel·lícula, més enllà dels
tòpics sobre el naixement d’un infant com a evident cant a la vida. L’experiència compartida de
la parella protagonista és una reivindicació de la vida plena, des de la joia de la celebració
fins als entrebancs i les discussions per poder arribar-hi, així com les incerteses i les pors
davant els dies que vindran després del part.
També resulta cridanera la participació constant de David Verdaguer en els films
esmentats de Carlos Marqués-Marcet, així com la nova col·laboració amb la guionista Clara
Roquet després de ’10.000 quilòmetres’. Aspectes que denoten, en certa mesura, una estreta
col·laboració entre tots, actuant com una família cinematogràfica. D’altra banda, l’estrena de
‘Els dies que vindran’ ha coincidit amb l’anunci del rodatge el mes de novembre d’enguany del
proper projecte del director barceloní, ‘La mort del Guillem’, una tv movie coproduïda per À
punt i TV3 sobre l’assassinat del militant de l’esquerra independentista Guillem Agulló l’11
d’abril de 1993. Un telefilm de contingut marcadament polític que entroncaria amb un altre film
seu precedent, ’13 dies d’octubre’ (2015), sobre l’afusellament del president Lluís Companys.
