Després de l’aterridora ‘Hereditary’ (2018), Ari
Aster retorna a la gran pantalla dirigint i escrivint una nova pel·lícula de por,
"Midsommar". En un canvi de regsitre, Aster ens explicar com una colla de joves
americans viatja a Suècia per participar en les celebracions de l’arribada del solstici d’estiu
en una remota i petita comunitat rural. El film treballa la idea del desconcert i l’estranyesa
a partir de la figura dels turistes fora de lloc, enmig d’un món rural i atàvic, poblat per una
espècie de secta revestida d’elements folklòrics i pagans
Cal dir que abans que el grup de joves es desplacin a Suècia de vacances, el film
resulta esplèndid en el seu inici gràcies a la desbordant fragilitat de la protagonista
femenina, Dani (Florence Pugh), aclaparada per la tragèdia de la pèrdua dels seus pares
i germana a causa d’un suïcidi col·lectiu. Aquest difícil procés de dol enterboleix encara més
la seva estranya relació sentimental amb el seu xicot, Tony Shaw (Jack Reynor). Ella,
per la seva pròpia vulnerabilitat i inseguretat, i també la seva dependència emocional, resulta
sovint un destorb pel grup de companys estudiants de Tony.
Però des de que la pel·lícula s’endinsa en la comunitat local sueca tot comença
a resultar previsible, sense gaire marge per les sorpreses. sense neguit ni patiment. A partir
d’aleshores tot sembla una versió lisèrgica invertida de la comèdia feèrica i romàntica
shakespeariana ‘Somni d’una nit d’estiu’. Els encanteris i elixirs d’amor de la joiosa comèdia
coral shakespeariana aquí es transmuten en beuratges i drogues que endinsen els protagonistes
vers un món al·lucinogen, que reforça la sensació de realitat alterada, i on el sexe i el desig
funciona com una corrent subterrània entroncada en ritus pagans salvatges i demoníacs.
‘Midsommnar’ també subverteix el caràcter edènic i utòpic de mons feliços
tancats en sí mateixos i separats del món com podria ser el país de Shangri-La. El fillm
d’Aster sintonitza amb altres films centrats en els mecanismes de control i de poder en
comunitats sectàries en entorns tancats i sense escapatòria, com passava per exemple a ‘El
bosque’ (2004) de M. Night Shyamalan.
Llevat d’algun instant esgarrifós en l’aquelarre final, o algun moment
pertorbador, cal dir que ‘Midsommar’ mai resulta espantosa o torbadora. Ans el contrari, i
sense ofendre a ningú, per moments resulta ridícul i en altres provoca la rialla per la seva
malastrugança. Un film mancat d’atmosfera angoixant que aporta uns resultats força decebedors
venint d’on veníem, ‘Hereditary’, la pel·lícula de debut d’Ari Aster esdevinguda una autèntica
fita del terror contemporani.
