Quan es compleixen 25 anys de la Palma d’or a Canes per
‘Pulp Fiction’ (1994), ens arriba la novena pel·lícula de Quentin Tarantino, "Érase
una vez en... Hollywood". Es tracta d’una particular i encesa oda al cinema ambientada
l’any 1969 en l’entorn de Hollywood, coprotagonitzada per una estrella de segona de la
televisió, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), i el seu inseparable amic, Cliff Booth
(Brad Pitt), que li fa de xofer i, també, de doble en les seves escenes d’acció. Es
tracta d’una història de ficció cinemaníaca inspirada, en bona mesura, en l’estreta relació de
Burt Reynolds i el seu doble de les escenes de risc, Hal Needman.
Rick Dalton (Leonardo DiCaprio) i el seu doble, Cliff Booth (Brad Pitt), amics
íntims i inseparables, viuen en un reduïda bossa de glamur feta d’èxits limitats, sempre a
l’ombra del cinema de gran format. Es tracta d’un món que es troba en plena transformació, tal
com posa de manifest el productor de Rick, Marvin Schwartz (Al Pacino), que l’avisa que
haurà d’anar a treballar a Itàlia fent espaguetis westerns a les ordres de Sergio Corbucci.
El director de ‘Reservoir Dogs’ (1992) porta a terme el que és, sens dubte, la
seva aposta més metacinematogràfica, un film absolut de cinema dins del cinema. Tarantino fa el
seu sentit homenatge a una època crucial del cinema mostrant les seves cartes conegudes, ja
sigui la seva debilitat pel cinema impur, constituït per barates sèries de televisió o
pel·lícules de baix pressupost, o la reivindicació entusiasta del paper dels dobles, la cara B
de Hollywood, com deixava palès a ‘Death Proof’ (2007).
Reescriu l’any cinematogràfic de 1969 a Los Angeles amb nostàlgia i calidesa,
omplint el seu monumental film, prop de tres hores de durada, amb divertides picades d’ullet,
que abraça des de Bruce Lee a Steve McQueen. De la mà de la seva parella protagonista passegem
per carrers plens de cartells de pel·lícules, visitem platós de rodatge, visionem emissions
televisives i visitem les mansions dels bulevards de Hollywood.
Tarantino es fa ressò també de la psicodèlia dels anys hippies i s’ocupa d’una de
les seves derives psicopàtiques, la secta liderada per Charles Manson. Així la seva carta
d’amor al cinema conté diverses històries creuades, unes extretes de la pròpia mitologia del
cinema i les altres inventades al seu caprici, que acaben culminant fonent-se en un clímax de
violència desfermada i paròdica. I és que Tarantino proposa en aquest film celebratiu del
cinema una nova ucronia com plasmava a ‘Malditos bastardos’ (2009).
De carregar-se a Hitler en una missió especial d’un escamot de soldats, ara
torna a reinventar la història al seu gust i canviar per complert el sentit de la macabra
matança de Charles Manson i la seva banda d’acòlites. Tarantino proposa així un desenllaç
alternatiu i festiu al salvatge assassinat de la dona embarassada de Polanski, Sharon Tate
(Margot Robbie), i dels seus amics. Tot i les lloances rebudes, l’espectacular i dilatat
fresc cinematogràfic de Tarantino té baixades d’interès i força moments d’ensopiment. Però
queda una vistosa excursió cinèfila als 60’ farcida de cites i referències múltiples.
