El veterà cineasta Martin Scorsese es presenta de nou als
cinemes i ho fa entrant per la porta gran gràcies a un extraordinari film de gàngsters de to
crepuscular amb una realització exquisida de gust clàssic. El film arrenca en un geriàtric per
presentar-nos a un xacrós Frank Sheeran (Robert de Niro), qui esdevindrà el narrador i
protagonista principal. Després comença un flashback a un viatge en carretera amb el seu amic
íntim, Russell Bufalino (Joe Pesci), i les seves respectives dones.
A l’estil de les road movies, Frank rememora durant l’itinerari la seva
joventut, transportista i veterà de guerra, i com va conèixer a Russell, un mafiós local.
Aleshores es dóna inici a la seva col·laboració amb la màfia, primer, amb l‘estraperlo i el
frau, i després, quan esdevé la mà dreta de Russell, la seva mà executora, convertint-se en un
expeditiu assassí a sou gràcies a la impunitat dels crims perpetrats durant la II G.M. complint
ordres superiors.
Scorsese dirigeix amb excel·lència aquest complicat relat, construint una
narració a base de flashbacks dins d’altres flashback, movent-se amb un domini absolut de les
múltiples peces que conformen un extens mosaic de noms i situacions diverses al llarg de la
vida de Frank Sheeran. Ens retrobem el món conegut del gènere, els favors, els diners, les
lleialtats, les complicitats, els xantatges, la venjança i els assassinats. En aquest gènere
tan pautat predomina ara la contenció i la sequedat alhora de mostrar la violència, recorrent
fins i tot a l’ús de l’el·lipsi en alguna escena.
Sembla que Scorsese es retracti de l’èpica, la glòria, la fascinació i el glamur
que embolcallaven els seus habituals gàngsters mostrats en títols precedents tan cèlebres com
‘Uno de los nuestros’ (1990) o ‘Casino’ (1995). Retrobem així els seus virtuosos
plans-seqüència, marca de la casa, però aquest cop gens emfàtics i ampul·losos, en sintonia amb
la concepció visual general, molt més mesurada, cauta, i, per tant, menys operística.
El film agafa un nou rumb quan entra en escena, ja ben avançada la funció, Jimmy
Hoffa (Al Pacino), líder del sindicat de transportistes i alhora dirigent de l’hampa, una
llegenda viva els anys seixanta i setanta. Jimmy conformarà la tercera pota d’un triangle
d’amics amb Russell i Frank. A partir d’aquest moment el film pren un caire més intimista, com
una pel·lícula de cambra, girant al voltant de les connivències i traïcions dels tres amics i
que acabarà desembocant en la desaparició de Hoffa l’any 1975. Aparcats els codis del cinema de
gàngsters, en aquesta segona part comença a mastegar-se l’alè de la gran tragèdia
shakespeariana.
Al llarg del film detectem un Russ impenetrable, ja des del seu ascens a la
carrera criminal, caracteritzat pel seus silencis, la seva eficiència metòdica, la seva
absència i distància. En el darrer tram, Russ, el darrer supervivent d’una època, el veiem
confrontat al seu passat, a la seva pròpia culpa. Aquí cal constatar una imatge tan repetida
com reveladora, la filla petita de Russ mirant sempre amb recel i desconfiança al seu pare,
coneixedora de la seva doble vida, de pare i de sicari. La mirada de la noia podria ser la
mirada acusadora de Scorsese mentre Russ resisteix sotmetre’s a un exercici de contrició.
Aquesta colossal pel·lícula ens deixa bàsicament tres rostres, una tríada
d’actors conformat per Joe Pesci, Robert de Niro i Al Pacino, els quals ens regalen les seves
millors interpretacions en molts anys. I per acabar, tot i que s’ha anunciat la seva estrena
per la plataforma Netflix el 27 de novembre, aprofiteu la ocasió que us regala la vida de veure
aquesta joia fílmica als cinemes, l’hàbitat natural per gaudir de la millor experiència
cinematogràfica possible.
