A priori costa de imaginar que una pel·lícula sobre el personatge del Joker, coescrita i dirigida per Todd Phillips, responsable dels tres lliuraments de Resacón en la Vegas, pugui emportar-se el Lleó d’Or a la millor pel·lícula al Festival de Venècia. Però un cop visionada, el canvi d’opinió és ràpid i fàcil. I és que aquesta particular aproximació al possiblement principal antagonista de Batman, es confirma com una obra absolutament fascinant, que sorprèn tant per la riquesa, contundència i originalitat del seu guió, com per la seva potent narrativa i factura visual.
La pel·lícula ens presenta el procés de conversió d’Arthur Fleck, un pallasso a sou que treballa en una agència, que viu amb la seva mare i que intenta sense aconseguir-ho dedicar-se a ser còmic professional, en el Joker que tots coneixem. Un home fracassat en la majoria d’aspectes de la seva vida, que pateix una malaltia mental i que viu en un inestable equilibri gràcies a les pastilles que li proporcionen els serveis socials. I quan es viu en una situació com aquesta, fa falta molt poc per caure definitivament en el pou, especialment quan tant els poders públics com la societat no només no t’ajuden, sinó que t’empenyen cap a l’abisme. En el seu cas, s’acaben les ajudes públiques que permetien el seu tractament psicològic tant a nivell facultatiu com de medicaments, i a més, a causa de la seva particular manera de ser, és objecte de vexacions, agressions i mofa per part de la societat que l’envolta.
En el recorregut d’aquest procés de canvi, la cinta ens ofereix una visió força descarnada de la societat de Gotham City, que no deixa de ser els EEUU de Trump, en la qual hi ha corrupció, es deixa els més febles absolutament desemparats i plana un estat de violència latent, que fa que aquesta pugui desencadenar-se en qualsevol situació. Tampoc en surt gens ben parat el mitjà televisiu, objecte d’una crítica frontal centrada en un Late Show que presenta un Robert de Niro sense massa escrúpols, que no dubta a ridiculitzar un personatge com el d’Arthur Fleck per pujar l’audiència. I en aquest marc de qüestionament general, no en surt indemne ni tan sols el pare de Bruce Wayne, que contràriament a la imatge que en teníem fins ara, s’ens presenta com un empresari preocupat només pel poder i amb ambicions polítiques (una altra referència a Trump) que simbolitza el classisme i les diferències socials entre una petita elit governant i la resta del poble, que al final acaba esclatant i traient la seva ràbia amb disturbis a tota la ciutat, amb unes imatges que malauradament veiem cada dia als informatius d’indrets de tot el planeta.
I en aquest escenari tan pessimista el protagonista troba en la violència una sortida a la seva manca de perspectiva per sortir de la marginalitat social. Davant la impossibilitat de viure aïllat del clima agressiu que l’envolta, la única solució viable acaba essent afegir-s’hi. I en fer-ho descobreix que les seves rareses, en aquest nou context no són un llast, sinó un element inductor per destacar i passar de pària a líder. Un lideratge capaç de canalitzar la ira de la gent i a través de la revolta subvertir l’ordre social imperant. Un missatge que ha causat certa controvèrsia entre una part dels espectadors, que han vist en la pel·lícula una apologia de la via anarquista per superar la degeneració d’un sistema imperant que busca perpetuar les desigualtats socials.
Tota aquesta complexitat argumental es veu potenciada per la direcció de Todd Phillips, que sap trobar el to idoni per explicar-la, a través unes imatges fredes, poc lluminoses, que defugen la nitidesa i transmeten a l’espectador un inequívoc estat de desassossec davant els fets que es van succeint, i evolucionen en paral·lel a la psicologia del protagonista. Malgrat tot, aquesta narrativa decadent també ens deixa diverses imatges icòniques, com la de la transformació del Joker ballant a les escales, el primer maquillatge, o el seu empoderarment dalt del cotxe durant la revolta, totes elles acompanyades d’una selecció musical molt precisa.
Però tots aquests elements per si sols no assolirien un resultat tan superlatiu sense la participació de Joaquin Phoenix en el doble rol protagonista d’Arthur Fleck i la seva evolució en Joker. Un actor que sembla haver nascut pel paper i que aconsegueix transmetre en cada moment l’estat d’ànim pel qual travessa el personatge, traient tot el profit possible al seu físic. Un interpretació majúscula que brilla tant quan mostra les inseguretats i limitacions de l’Arthur, com quan adquireix la identitat del pallasso de somriure inquietant, agafant les regnes del seu destí. I que aconsegueix crear un Joker que res té a envejar als ja de per sí magistrals de César Romero, Jack Nicholson, o Heath Ledger.
