El canadenc François Girard, conegut sobretot per la seva pel·lícula ‘El violín rojo’ (1998), torna a dirigir un nou film que té la música i, concretament, el violí, com a centre del relat. Ens referim a la coproducció canadenca-hongaresa "La canción de los nombres olvidados", adaptació de la novel·la homònima de Norman Lebrecht. Tot comença amb un nen jueu polonès, Dovidl Rapaport, que és acollit per una família britànica, els Simmonds, que tindran cura d’ell mentre li ofereixen també instrucció musical gràcies seu virtuosisme en el violí.
Després de la II G. M., aquell nen refugiat s’ha fet jove i es disposa a oferir el seu primer concert a escala internacional. Aquest esdeveniment, en el qual la seva família d’adopció hi ha invertit tota la passió i els seus diners, s’haurà de cancel·lar perquè Dovidl Rapaport (Jonah Hauer-King) no s’hi presenta de forma inexplicable. El film de François Girard es dedicarà a seguir les passes de Martin Simmonds adult (Tim Roth), amic íntim de Dovidl des de petits, a partir del moment en què Martin, com a professor de música, presencia en una audició a un noi violinista que repeteix el mateix gest amb l’arquet i la resina que el seu enyorat Dovidl.
El film és la història d’una recerca que, com en els films d’intriga, segueix diverses pistes, com un violí incunable, un Gagliano del segle XVIII, que pertanyia a Dovidl. Una investigació itinerant que el porta a diferents ciutats i països del món per localitzar Dovidl (Clive Owen), apartat dels escenaris després de tants anys. Una cerca tan obsessiva també que està a punt de posar en risc el seu matrimoni amb Helen (Catherine McCormack).
Aquest film del director de ‘El coro’ (2014) s’estructura així en tres temps narratius, tres temps alterns combinats en forma d’un trencaclosques narratiu que anirà encaixant les seves diverses peces. De fons, però, batega amb força i emoció la tragèdia de l’holocaust, l’extermini dels jueus polonesos, present a través del neguit i el patiment de Dovidl, separat de la seva família des de petit i sense notícies d’ells un cop acabada la guerra. I aquí rau la gènesis del nom del film, una cançó que recorda els noms dels desapareguts, cançó transmesa a través de tradició oral.
‘La canción de los nombres olvidados’ és un film d’aparent complexitat però perfectament perimetrat i ordenat, dotat d’un estil sobri i mesurat, i que compta amb una ambientació acurada i una factura visual tan vistosa com atractiva. Un film sempre adient que ens retorna de nou a la pàgina dramàtica del martirologi dels jueus en els camps nazis. Llàstima que al final, al director, el film se li’n vagi una mica de les mans quan s’acaba transformant en tàcit proselitisme de la fe hebrea. Aspecte aquest que funciona més com a rèmora que com a virtut.
