La translació d’una obra teatral a la gran pantalla no és una operació exempta de riscos
S’ha de jugar molt bé amb l’espai reduït en què es va concebre l’acció, s’ha de saber donar la
preponderància que té el text en l’original, i s’ha d’aconseguir alternar amb encert els plans
curts i mitjos en la posada en escena, segons ho demani el moment, per tal que no es perdi la
força del medi originari, però tampoc es desaprofitin les possibilitats del format audiovisual.
Deixant de banda que s’ha de tenir clar si l’adaptació ha de ser més o menys fidel, en funció
del que requereixi el nou mitjà.
I la veritat és que veient El Plan, fa tota la impressió que el seu director, Polo Menárguez,
tenia tots aquests aspectes claríssims quan es va decidir a rodar la versió cinematogràfica
d’aquesta obra teatral. Encara que la implicació en el projecte de l’autor de l’original,
Ignasi Vidal, de ben segur que ha contribuït força a agafar el to i prendre les millors
decisions estilístiques i de fons. I més, quan Vidal és també actor (a més de dramaturg), i ha
participat no només en muntatges teatrals sinó també en múltiples pel·lícules i sèries, fet que
el converteix en perfecte coneixedor del mitjà.
La cinta ens trasllada al pis d’una barriada madrilenya en el qual es reuneixen tres amics que
es troben a l’atur a causa d’un expedient de regulació d’ocupació que els ha fet perdre la seva
feina com a guardes de seguretat, i que han d’anar a algun lloc indeterminat a fer tampoc
s’acaba de saber ben bé què. Però a causa d’una averia del cotxe d’un d’ells, passaran el matí
tancats a l’habitacle i faran balanç de les seves vides i la seva relació. Amb aquest McGuffin
com a punt de partida, que no dista molt de la reunió dels tres amics de l’obra teatral Art, de
la dramaturga francesa Yasmina Reza, amb l’excusa en aquest cas de la pintura blanca com a
detonant, la pel·lícula abordarà diversos temes a través de les vides de cada personatge, que
recorreran aspectes més socials i d’altres més personals, transitant entre la comèdia i el
drama, però sempre sota una perspectiva costumista i de classe treballadora.
Amb aquest plantejament, és evident que el treball dels tres actors agafa un pes
transcendental en el resultat final. I en aquest cas, tot i semblar un tòpic, no es pot més que
felicitar Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, i Chema del Barco (únic supervivent del muntatge
teatral original), per la forma com encaren i defensen els seus personatges, que sense deixar
de ser força arquetípics i representatius d’una determinada classe social, requerien cadascun
d’un treball molt precís per definir les seves particularitats, i exterioritzar els diversos
estats d’ànim pels quals passen al llarg de les vàries fases de la peça. Cada personatge i cada
actor té els seus minuts de protagonisme i de lluïment, molt ben dosificats i lligats per part
del director, bé sigui amb els dubtes a l’hora de contactar amb una mare llargament absent, o
bé explicant el sistema límbic i les respostes fisiològiques davant d’estímuls de les emocions.
Finalment, s’ha d’aplaudir la contenció en el metratge i els seus inusuals 79 minuts,
que demostren ben a les clares que no cal estirar innecessàriament les trames per explicar una
bona història (encara que tingui diverses subtrames), si es té un bon guió (encara que sigui
heretat de l’original teatral), i tampoc és imprescindible canviar res perquè el text funcioni
a nivell cinematogràfic. I més, quan tant el sorprenent gir final de guió com alguna de les
subtrames, es prestaven a fer-ho. Si alguna cosa funciona, millor no tocar-la gaire.
