El documentalista Pietro Marcello s’estrena en el cinema de ficció amb una adaptació molt personal del clàssic homònim del nord-americà Jack London ”Martin Eden” escrit el 1909, novel·la amb trets autobiogràfics, també. La història del mariner Martin Eden (Luca Marinelli) fascinat per la cultura i les maneres elegants de la burgesia que s’enamora d’una noia rica, Elena (Jessica Cressy) i es vol fer digne d’ella assolint l’èxit com a escriptor.
L’adaptació cinematogràfica de Pietro Marcello modifica el temps i el lloc de la trama. De la zona de Los Angeles a tombant de segle XX en la novel·la, l’acció es trasllada a Itàlia i a un temps canviant, intemporal, on s’encavalquen sense complexes diferents èpoques sense especificar.
El cineasta italià es mostra lliure un cop més en la concepció visual de la pel·lícula introduint una sèrie d’imatges que no formen part de la trama, a vegades repetides, ja siguin aquestes imatges d’arxiu en color o majoritàriament en blanc i negre - fragments documentals, propis o aliens, o inserts d’alguna pel·lícula -.
Aquesta convivència dissonant d’imatges fa que les imatges afegides fora de la pròpia trama de l’escriptor autodidacta que aspira a fer-se un lloc en la societat actuïn com a contrapunt o, fins i tot, com a metàfores. Es crea un diàleg molt fructífer i ple de suggeriments que aporta a aquesta singular adaptació una de les seves millors excel·lències.
Tot i aquestes llicències a través d’un estil tan fascinant com enriquidor, el director és també extremadament conseqüent amb l’essència de la novel·la. Es tracta d’una història de lluita, de sacrifici, de treball, de superar els contratemps – especialment el rebuig de les editorials o el menyspreu de les classes adinerades -. Aquesta història de redempció personal a través de la cultura, d’enterrar el seu origen treballador, espècie de pecat original, entra en sintonia amb el credo de l’home que es fa a sí mateix en la terra de les oportunitats que és Estats Units.
Un cant a l’individualisme i als valors dels més forts, amb cites al filòsof Herbert Spencer, en col·lisió directe amb l’ideari socialista, però la gran paradoxa arriba quan el protagonista assoleix el ressò popular i l’anhelat ascens social ja que aleshores Martin es confronta a la buidor absoluta. Un home que només entén la vida a través de l’esforç es troba que quan ho té tot no té res. Ja podem dir que ’Martin Eden’ és un dels grans títols fílmics d’enguany que no ens hauríem de perdre de cap de les maneres.
