Mentre encara ens estàvem refent de la desaparició del realitzador nord-americà Robert Altman, acabem d’assabentar-nos de la mort del veterà i carismàtic actor francès Philippe Noiret, a l’edat de 75 anys. Amb una llarga trajectòria professional que es va iniciar als escenaris francesos – va formar part del prestigiós Théâtre National Populaire -, l’any 1956 va debutar com a protagonista cinematogràfic, sota la direcció d’Agnès Varda amb el film La pointe courte. Malgrat que va tenir que esperar fins a quatre anys, per tornar a protagonitzar una pel·lícula, l’espera va valer la pena, ja que treballaria amb Louis Malle i la seva Zazie dans le Métro (Zazie en el Metro). A partir d’aleshores, fixeu-vos amb la relació de directors que el van sol·licitar encara que fos per donar a vida a personatges de reforç: George Cukor, Alfred Hitchcock, René Clair o Abel Gance, fins a protagonitzar el clàssic La grande abbuffata (La gran comilona), de Marco Ferreri (1973). Ja com actor cinematogràfic completament contrastat, aconsegueix augmentar el seu prestigi gràcies a la brillantor de les seves composicions per a pel·lícules com Tre fratelli (Tres hermanos), de Francesco Rosi (1981) o L’horloger de Saint-Paul (El relojero de Saint-Paul), de Bertrand Tavernier (1973), film que suposaria l’inici d’una estreta col·laboració director-actor que suposaria un dels millors tàndems del cinema europeu, continuada amb títols tan significatius com Le juge et l’assassin (El juez y el asesino), Coup de torchon, La vie et rien d’autre (La vida y nada más) o La fille de D’Artagnan (La hija de D’Artagnan), entre altres. Tanmateix, cal destacar dos títols d’or de la seva filmografia, rodats gairebé consecutivament als anys 1987 i 1988, són La famiglia (La familia), obra mestra d’Ettore Scola i Nuovo Cinema Paradiso (Cinema Paradiso), de Giuseppe Tornatore, film que va suposar un èxit desbordant i tot un cant d’amor al cinema mitjançant un relat nostàlgic excel·lentment amenitzat per la música del mestre Morricone. En la mateixa línia, l’any 1994 es convertia en Pablo Neruda mitjançant un altre èxit prou sonat, la deliciosa Il Postino (El cartero y Pablo Neruda), dirigida per Michael Radford. Trobarem a faltar la seva professionalitat i l’entusiasme envers l’art cinematogràfic.
Philippe Noiret
lectures: 1806
Albert Galera
23 de novembre de 2006
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Estan desapareixen els millors actors,directors i interprets de les generacions passades i que ens marcaven com un exemple a seguir.
Què tindrem en el seu lloc ?
Francesca
24-11-2006
Quina personalitat! quan talent incomprès!
Andreu
26-11-2006
A mi m'encanta el seu paper a "Cinema Paradiso", trobo que estava genial
