L’endemà mateix de la finalització del seu rodatge, Ventura Pons i part del seu equip artístic han realitzat una presentació a la Sala Beckett de Barcelona, local on s’inicia la pel·lícula i on es va estrenar l’obra Barcelona, Mapa d’Ombres, de Lluïsa Cunillé – guardonada amb un recent premi Max de les arts escèniques - que el veterà guionista i director barceloní ha convertit en Barcelona (Un Mapa) en la seva versió cinematogràfica. Una pel·lícula que, com bona part de la seva filmografia, està rodada a Barcelona, encara que en aquesta ocasió la presència de la ciutat és més potent que mai fins a convertir-se en un dels grans personatges del film. L’equip de cinemacatala.net ha volgut aprofitar aquest esdeveniment per entrevistar al director català; aquí teniu el resultat de la nostra trobada:
C.C.: D’on sorgeix l’interès per adaptar l’obra de Lluïsa Cunillé? V.P.: Doncs sincerament perquè és una obra estupenda i una pel·lícula és sobre tot una història. A partir d’una història surt tot i m’agrada pensar en aquelles històries que poden arribar a l’espectador. Una pel·lícula és història, concepte narratiu i repartiment. I aquesta gran història, doncs m’ha la va donar la Lluïsa Cunillé. Una història com aquesta amb els actors que he tingut per traslladar-la al cinema era senzillament perfecte, és un regal! C.C.: Uns actors amb la majoria dels quals havies treballat amb anterioritat: Núria Espert, Josep Maria Pou, Rosa Maria Sardà, Jordi Bosch... segons com, potser és com una mena de retrobament familiar? V.P.: Si, de fet fixa’t que tots els directors acostumen a tenir el seu propi repartiment, només cal pensar en Woody Allen. Però a banda dels actors, a mi també m’agrada establir una gran complicitat amb el músic, el muntador, etc. C.C.: De fet, ara que esmentes en Carles Cases, actualment sembla que aquesta complicitat amb ell sigui ineludible dins la teva obra... V.P.: Per descomptat que sí, potser ho hauríem d’estudiar en profunditat. C.C.: Al llarg de la teva filmografia, ens acostumat a captar diferents èpoques, barris i situacions de la ciutat de Barcelona, però tenim la sensació que Barcelona (Un Mapa) podria ser la teva declaració d’amor definitiva al voltant de la teva ciutat? V.P.: No ho sé del cert, ja es veurà, perquè a vegades un no és prou conscient. De fet, Barcelona és el meu paisatge no només real sinó també mental, però vull dir que a vegades m’han comentat caram! Quin retrat que fas de Barcelona i em sorprèn perquè potser ho he aconseguit sense buscar-ho obertament. C.C.: Però, en tot cas, hem de pensar que Barcelona és un personatge més de la pel·lícula? Ho veus com el teu Manhattan particular? V.P.: Evidentment que sí! C.C.: Barcelona està, fins i tot, per sobre dels personatges? O potser ara ja ens estem passant? V.P.: En certa forma sí, però és sobre tot per la cultura, l’aire, la llengua, tot plegat. C.C.: En quin moment es troba la teva obra actualment? V.P.: En un moment de maduresa, on em sento un director amb molt d’ofici i amb moltes ganes de fer moltes coses, i sobre tot, cada vegada més lliure i més independent; ara bé, reconec que el meu cas és un privilegi. C.C.: Ets conscient que alguns espectadors troben faltar les teves comèdies? Portes una etapa de títols molt intimistes situats gairebé de forma exclusiva en el terreny del drama. No tens ganes de tornar a fer una comèdia, esbojarrada o no? V.P.: Home, pensa que sempre faig la pel·lícula que el cos em demana, per tant no em tanco a res i ja es veurà, però ara mateix evidentment vaig de drames... tot depèn del meu desig perquè sinó faig el que vull fer rebento! C.C.: A què hem d’atribuir aquesta constant de fer una pel·lícula cada any? Què potser es tracta d’una superstició o alguna cosa així? V.P.: No, no, res d’això. Tinc moltes idees, algunes de molt bones i tinc la capacitat de fer-ho i no és cap competició ni res similar, simplement tinc ganes de fer-ho. De fet, faig una pel·lícula cada any però en podria fer més. Recorda que els grans mestres de Hollywood, feien dues, tres o quatre pel·lícules per any i eren obres mestres! C.C.: Avui en dia això ja només ho fan els asiàtics! V.P.: Tens raó. I de fet, ja sé que només som quatre o cinc que fem una pel·lícula a l’any, però no em considero pas especial per aquest motiu. Es tracta de plasmar les quantitats d’idees que tenim i estic content perquè les meves pel·lícules funcionen bé. C.C.: Sabem que admires el treball d’alguns directors britànics que han sorgit del teatre, com Stephen Daldry (Billy Elliot), Mike Leigh (Secretos y mentiras) o Sam Mendes (American Beauty). Creus que el futur del cinema passa per la formació prèvia al món del teatre, fins i tot pels directors? V.P.: No d’una forma ineludible però considero que té molt a veure amb els temes d’interès que surten del teatre, els seus grans valors i la seva derivació al cinema. C.C.: La data d’estrena de la pel·lícula farà impossible la seva inclusió al Festival de Berlín, que és el festival que més ha mimat la teva obra. Què passa amb Berlín? V.P.: Efectivament Berlín queda molt enllà (es celebra al mes de febrer), però jo només tinc elogis d’aquell festival i, a més, tinc el privilegi de ser el director del món que més vegades ha tingut una pel·lícula seva a la secció oficial de la Berlinale: cinc anys consecutius i set de les meves divuit pel·lícules han estat escollides per formar part de la programació de Berlín. C.C.: En fi Ventura, molta sort amb aquesta Barcelona (Un Mapa) i fins aviat! V.P.: Moltes gràcies a vosaltres, seguireu informats...
Ventura Pons amb l'actor Jordi Bosch durant el rodatge de Barcelona (Un Mapa)
Albert Galera
18 d'abril de 2007
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
M'encanta que tingui aquesta llibertat per fer el que li vingui en gana. I sempre en defensa de la llengua catalana.
Marta
18-04-2007
Vaig veure l'obra a la Sala Beckett (que per cert ha comprat Nuñez i Navarro i no pas per continuar fent teatre) i em va encantar!!!
Carla
18-04-2007
Per mi, OCAÑA RETRAT INTERMITENT i AMIC/AMAT són les seves dues millors pel·lícules
Olga
19-04-2007
em sembla bé fixar-se en obres de teatre per convertir-les en pel·lícula i de retruc donar a conèixer a les mateixes obres.
