El cinema europeu, i per extensió el mundial, plora la mort d’un dels millors directors de la seva història: el suec Ingmar Bergman. Segons un comunicat de la seva filla, Eva, l’autor de Fanny y Alexander ha mort a la seva casa d’una illa del mar Bàltic, als vuitanta-nou anys d’edat. Bergman es va iniciar professionalment a principi dels anys quaranta, com ajudant de direcció al Teatre de l’Òpera d’Estocolm. Però de seguida es va interessar per l’art cinematogràfic i comença a escriure guions que acaben dirigint Alf Sjöberg i Gustav Molander i que donen com a resultat un contracte amb la Sven Filmindustri gràcies al qual començaria a dirigir les seves primeres pel·lícules. A partir d’aquí, neix una de les trajectòries cinematogràfiques més brillants i significatives de la història del cinema, formada per títols convertits en autèntiques obres d’art com Fresas salvajes (1956), El séptimo sello (1956), El rostro (1958), El manantial de la doncella (1959), Gritos y susurros (1972) o Fanny y Alexander (1982). Una obra reconeguda unànimement per a estudiosos, cinèfils i festivals d’arreu del món que es van rendir davant l’habilitat i valentia narrativa d’aquest gran creador, atorgant-li l’Ós d’Or a Berlín, la Palma d’Or a Cannes i 3 vegades l’Óscar al millor film de parla no anglesa. A més, Bergman ha resultat indispensable a l’hora de servir com a inspiració per a futurs cineastes, que han tingut al mestre suec com a constant referència en les seves obres, essent el cas més significatiu el de Woody Allen, qui en bona part de la seva filmografia li dedica homenatges, cites i agraïments varis. Curiosament i malgrat la grandiosa aportació cinematogràfica de Bergman, el darrer tram de la seva obra es centra de forma exclusiva a la televisió, mitjà des del qual va continuar mostrant la seva particular visió del món i les seves inquietuds mitjançant obres profundes creades a anys llum del concepte televisiu més comercial; entre aquestes aproximacions, destaca el que finalment s’ha acabat convertint en el seu testament professional, la pel·lícula Saraband (2003), que malgrat tractar-se d’un telefilm, rodat en alta definició, sortosament es va estrenar als nostres cinemes i la varem poder gaudir oblidant-nos de la seva concepció televisiva i gaudint-la com la seva darrera obra mestra. La nostra reverència a Ingmar Bergman, un cineasta creador d’una obra increïblement sincera i valenta, bona part d’ella realitzada en una època fosca i convulsa on no resultava gens fàcil qüestionar segons quins estaments. Sincerament, avui tinc ganes de plantejar una partida d’escacs – encara que no pas front la mort – i menjar unes quantes maduixes, que si tinc temps, aniré a recollir a la muntanya, on espero evitar la tragèdia d’una donzella.
Ingmar Bergman
lectures: 1425
Albert Galera
30 de juliol de 2007
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
quina gran pèrdua! per mi, "El Séptimo Sello" és una de les millors pel·lícules de la història.
Bernat
30-07-2007
al principi em va costar una mica, però quan vaig descobrir "el 7º sello" i "el manantial de la doncella" em van fascinar...
Joan Carles
30-07-2007
jo vaig ser de les poques persones que van "flipar" amb SARABAND, una pel·lícula extraordinàriament adulta, meravellosa.
Olga
30-07-2007
recordo una pel·lícula de Bergman protagonitzada per tres germanes que es troben a la casa familiar i una es té que morir, però no recordo més ni el títol
Maria J. Canals
30-07-2007
per mi la millor FRESAS SALVAJES, trista i pura com la vida mateixa. també soc dels que vaig veure SARABAND al cinema Verdi
Marc
30-07-2007
'El septimo sello' és magistral i encisadora. T'atrapa sense remissió.
John T.
01-08-2007
a mi sempre m'han costat les seves pel·lícules, probablement perquè no les he vist al cine, i a través del televisor es fa molt dur, però prometo que ara les recuperaré!
Lluc
01-08-2007
el meu principal record bergmanià és el film Fanny y Alexander, un dels més grans que he vist mai.
Carlos
01-08-2007
ei! he vist Saraband per la 2 de TV i m'ha semblat estupendíssima!!!
Laia
04-08-2007
Amb Saraband deixava escrit el seu testament cinematogràfic. Amb l'escena de l'Erland Josephson entrant nu a l'habitació de la Liv Ullman, Bergman posava punt i final a la seva meravellosa carrera.
