EDICIÓ DE TRAÇ DE GUIX, DE MIGUELANXO PRADO (EDICIONS GLÉNAT, 2008)
Acaba d’aparèixer en català i en una edició de luxe per
gentilesa de l’editorial Glénat una de les obres de referència del còmic hispà i europeu dels
darrers anys, la multipremiada arreu obra “Traç de guix” del gallec Miguelanxo Prado. Aquest
llibre de còmic, que primer vàrem poder seguir per entregues als inicis dels noranta a la
revista Cimoc, es va editar finalment a l’Estat Espanyol el 1994 després d’haver conquerit el
mercat francès, on també publicava regularment el dibuixant gallec. Després d’iniciar-se en el
medi de la historieta gràfica als anys vuitanta dibuixant per diferents publicacions adaptant
guions i històries alienes, amb “Traç de guix” fa el salt a l’autoria absoluta amb una major
llibertat i abandona els encàrrecs que encotillaven els seu poder creatiu. Miguelanxo Prado
segueix publicant encara treballs imprescindibles com la peça “La mansión de los Pampín” (2005)
i, fins i tot, s’ha atrevit a festejar – amb desigual fortuna -amb el format cinematogràfic
dirigint, escrivint i dibuixant el seu primer llargmetratge d’animació “De profundis” (2006),
on retorna als ambients mariners de “Traç de guix”.
La present edició de la col·lecció Traços de Glénat està presentada amb tapa dura i amb
un tacte exquisit. El llibre conté un prolífic i ric pròleg de Antonio Martin, una de les
màximes autoritats i contrastat estudiós del medi, i unes ratlles del mateix Miguelanxo Prado
que incorpora alguns regals d’excepció. S’hi pot trobar un homenatge final al famós
historietista Hugo Pratt, qui va abandonar el còmic el 1995, i al seu emblemàtic personatge,
Corto Maltés, qui decideix retirar-se malencònicament a un far en desús. Després d’aquest
emotiu epíleg s’han adjuntat també a l’edició catalana un parell de làmines amb motius
diferents.
“Traç de guix” relata com un mariner després d’una tempesta atraca en un illot solitari on
viuen una dona i el seu misteriós fill regentant una despoblada cantina. En l’estirat espigó
blanc - que té forma de traç de guix a vista d’ocell - hi figuren grapats de missatges de
visitants esporàdics. En aquesta illa diminuta amb far abandonat hi ha un altre vaixell amarrat
que correspon a una dona melancòlica i absent que es troba a l’illa esperant un amant que no
ve. Miguelanxo Prado utilitza un to evanescent, entre el somni i la realitat, com un trajecte
oníric i surrealista en què l’illa esdevindria el territori ideal del subconscinet.
Esdeveniments estranys, incomprensibles, il·lògics. Tot sembla imbuït d’una atmosfera
d’irrealitat i desencant amb cites d’escriptors com Borges que obren un capítol i referències
en diàlegs a Bioy Casares, escriptors sud americans adscrits a temàtiques fantàstics. Els
protagonistes són personatges esquerps, solitaris i aïllats amb dificultats per comunicar-se i
entendre’s. Tothom sembla viure en la seva pròpia illa. El tractament estilístic és esplèndid
amb un domini del color aclaparador i sovint amb el fons del marc de les vinyetes tintades en
funció del color dominant en les escenes. Pàgines senceres sense diàlegs, o amb paraules
residuals, dominades per un color atmosfèric o que contenen simples i reveladors jocs de
mirades i gestos amb una estructuració de les vinyetes deutora de la planificació
cinematogràfica converteixen alguns fragments en trossos memorables.
