JAIME ROSALES SACSEJA EL FESTIVAL DE SANT SEBASTIÀ AMB TIRO EN LA CABEZA
Amb Jaime Rosales ha arribat la polèmica i l’escàndol al Festival Internacional de Cine de Sant Sebastià al aproximar-se al tema del terrorisme basc en el seu darrer film “Tiro en la cabeza”. En una setmana farcida de notícies al voltant del País Basc amb il·legalitzacions de partits i una campanya cruenta de part d’ETA amb víctimes mortals que faria preocupar a qualsevol habitant del món amb consciència política o social, l’exhibició de l’última, coratjosa i agosarada proposta del premiat director barceloní de “La soledad” no podía desvetllar de cap de les maneres la indiferència. En un marc de conflicitivitat latent i ardent en què les posicions esdevenen rotundes i contundents no deixa de sobtar el personal acostament de Jaime Rosales al tema del terrorisme basc des de la neutralitat. La valenta proposta es mou entre dos fronts igual de controvertits: el tema triat i el tractament estilístic escollit.
Jaime Rosales aporta una mirada diferent, nova, feta des de la distància i des de la llunyania, per tant, amb cert desapassionament. Un tractament amb eines de documental, de treball d’investigació, de camp, mostrant els moviments quotidians, el dia a dia, d’un membre del grup armat ETA. Aquest enfocament descarta els judicis de valor, els tòpics, els estereotips i l’emfasi pejoratiu i criminal que pesa sobre la caracterització de qualsevol assassí, l’actitud del qual és condemnable i reprobable. Ens trobem davant d’un individu corrent, un home del carrer, en el seus trajectes diaris de ciutadà que viu en societat i està envoltat d’altres èssers humans. Els fets inspirats en el conegut afer de l’estiu passat en què en un encontre casual en una cafeteria francesa va desembocar en la mort a trets de dos joves guàrdies civils de paisà a mans d’un escamot etarra estan tractats de forma naturalista, sense subratllats, però mostrant clarament, sense embuts ni trampes, el bestial assassinat a sang freda dels dos joves. Segur que molts retrauran a Jaime Rosales el seu comportament de mostar fredament aquest acte brutal sense redundar en la condemna del mateix com passa en totes les pel·lícules espanyoles sobre el terrorisme basc en què sempre es jutja i es criminalitza l’acció de la barbàrie etarra, lògicament. Encara el condemnaran per neutralitat.
Mentre la banda irlandesa terrorista IRA ha estat tractada cinematogràficament abastament, des de múltiples posicions, – el darrer cas és la brutal pel·lícula “Hunger” que també s’ha exhibit a Sant Sebastià provinent de Cannes sobre la vaga de fam fins a la mort del militant Bobby Sands als anys vuitanta de l’era Thatcher - , la cinematografia espanyola es mou per l’únic carril existent i habitual i aquest no passa precisament per cercar noves mirades sobre el violent conflicte del País Basc. La intenció de Rosales és intentar mostrar en tota l’objectivitat posible – tasca bastant utòpica en un mitjà de ficció - la recreació d’un tràgic esdeveniment, com si d’un documental sobre la naturalesa es tractés, plantant la càmera al mig i enregistrant-ho tot sense manipular res. Aquest enfocament naturalista desprovist de maniqueisme i tendencionalitat pot aixecar bullofes. Un tipus de cinema protesta que s’aixeca contra els tòpics per intentar presentar un escruixidor drama despullat de tendencionalitat. Només cal recordar aquí l’enfurismada i integrista reacció que va desvetllar en edicions anteriors el conciliador documental de Julio Medem “La pelota vasca” sobre la compelxa i enrevessada societat basca.
La deshinibida proposta argumental també compta amb un tractament d’una radicalitat extrema i sense concessions. Ens enfrontem a una pel·lícula sense diàlegs i filmada des de l’exterior. Matisem, sí que existeixen diàlegs però són inaudibles, resulten imperceptibles per l’espectador. D’aquesta manera ens trobem davant d’un film mut, d’un silenci obligat, dotat de so ambient i en què mai podem esbrinar les converses col·loquials que tenen els protagonistes rera finestres, trobades o en parcs públics. Si la guardonada “La soledad” feia gala d’una probada experimentalitat i innovació, amb “Tiro a la cabeza” l’enfocament estilístic és més radical si cap. Sense concessions.
Un film diferent que incomoda a un públic de visió fàcil i mastegada que provoca la previsible deserció de tots aquells que entenen el cinema com un art tancat, reglamentat i domesticat, i que a la vegada també provoca la recació hostil d’aquells que veuen el drama de la violència de forma simple, esquemàtica, visceral, intransigent, indialogable.
L’altre pel·lícula espanyola a competició, quan anem ja per l’equador del festival i a falta de “Camino” de Javier Fesser, és un perfecte exponent de cinema vell, encartronat, sense vida, en què unes esforçades però caricaturesques actrius es disfressen de presidiàries a “El patio de mi cárcel” de la debutant Belén Macías tot cercant l’emotivitat i la llagrimeta a través de calculades i atropellades escenes melodramàtiques que contenen tots els llocs comuns i més del cinema carcellari i de quinquis. Cinema fals, de decorat, postís, inversemblant, increíble.
