Ramon Tito Fernández va dirigir aquesta bonica y emotiva
cinta sobre la profunda amistat d’un nen orfe (Pedrito) amb un solitari i vitalista llop de mar
(Juan Aguirre) l’any 1971, el mateix any que realitzava un dels èxits més sonats de tota la
història del cinema espanyol, “No desearás al vecino del quinto”. Encasellat bàsicament en la
comèdia i el sainet en els anys del desarrollisme i la predemocràcia no deixa de sobtar
especialment el caràcter intimista, càlid i sentimental d’aquest “El cristo del océano”
inspirat en un relat breu de l’escriptor Anatole France. Estranyament, per una pel·lícula
d’evident filiació religiosa – amb la preciosa idea d’un Crist retornat per la mar a Pedrito
després que aquesta mar brava s’emportés al seu inseparable amic Juan Aguirre - resulta
sorprenent avui dia com aquesta pel·lícula marinera no naufraga mai i s’aguanta prou bé. Entre
els mèrits cal destacar la pertinent incidència en el valor indestructible d’una amistat a
tota prova i el inusual tractament de la religió de forma oberta i gens retrògrada sense caure
en l’apologia del nacionalcatolicisme ni l’hagiografia beatífica.
