LA PEL·LÍCULA CAPTAIN ABU RAED INAUGURA UNA 53 SEMANA INTERNACIONAL DE CINE DE VALLADOLID PLEGADA D'INCIDÈNCIES
La pel·lícula jordana “Captain Abu Raed” del director debutant Amin Matalqa, candidata d’aquest país als Oscar després de força anys de sequera cinematogràfica, va obrir una 53 edició de la SEMINICI caracteritzada pel relleu en l’equip directiu i el remodelatge de les infraestructures. Després d’uns tres anys de transició tranquil·la, més o menys continuista, al capdavant de la SEMINICI a càrrec del sortint director Juan Carlos Frugone, enguany s’encetava la nova etapa conduïda per Jesús Angulo, professional de contrastada solvència. No sabem si per les presses i les corredisses de darrera hora però el cert és que la present SEMINCI 2008 ha ofert una imatge inicial de desorganització i improvisació desconeguda en un certamen de provada i reconeguda eficiència. Problemes amb les entrades, amotinaments d’espectadors, col·lapse organitzatiu i problemes tècnics i de gestió com còpies sense subtítols electrònics per la premsa estrangera o subtítols electrònics invisibles per la premsa en general o subtítols electrònics inexistent.
Un festival entregat com a senyal identitari al cinema d’autor i sensible a totes les cinematografies ha optat per triar amb bon criteri una pel·lícula inaugural d’un país desconegut per no obrir amb el recurs fàcil d’una pel·lícula amb renom. D’aquesta manera resulta coherent i eficaç inaugurar amb una bonica pel·lícula jordana com “Captain Abu Raed”, a punt d’estrenar a casa nostra, que parla del sacrifici i l’amistat humana com a valors universals i atemporals a través de la figura d’un home madur i sol interpretat per l’actor jordà internacional Nadim Sawalha, un rostre que transpira profunda humanitat. Tot i no figurar grans noms en el repertori de certamen vallisoletà cal destacar la presència d’habituals com el canadenc Atom Egoyan, galardonat en diferents ocasions, i la seva “Adoration” provinent de Cannes. O també el realitzador israelita Amos Gitai, motiu d’una retrospectiva el 2004, qui retorna a reivindicar la memòria històrica de la diàspora i la mala consciència en la seva pel·lícula francesa “Plus tard, tu comprendras” sobre el descobriment i la reconstrucció de les desconegudes i amagades arrels jueves d’un francès, simultàniament al procés a l’exterminador nazi Klaus Barbie el 1987, per culpa del premeditat silenci de la seva mare, filla de supervivents dels camps de concentració alemanys delatats pels mateixos francesos. Aquesta és una pel·lícula feta en veu baixa, pràcticament xiuxiuejada, fosca i en penombra, amb profusió d’imatges d’interiors, que es dilata en el temps, amb flashbacks retrospectius, un enfocament estilístic original i diferent amb suaus i parsimoniosos moviments de càmera i compta amb la presència de la gran dama del cinema francès Jeanne Moreau ben acotxada per altres actrius com Emmanuel Devos o Dominique Blanc.
Entre els seleccionats trobem el finès Mika Kaurismaki, germà d’Aki kaurismaki, qui amb “Kolme viisasta miestä”, traduïble per “Els tres reis mags”, no pot escapar-se de l’allargada ombra del seu germà de renom internacional i factura una pel·lícula plana, pesada, feixuga, excessivament xerrada, que no va més enllà d’un esperançador i previsible conte nadalenc per tres ànimes esberlades que naveguen a la deriva i es troben en un redempcionista i catàrtic karaoke, intentant emular la impossible i inimitable saturada vena nostàlgica i melancòlica marca de la casa del gran Aki Kaurismaki. Entre els triats a competició destaca tanmateix la realitzadora alemanya Doris Dörrie, qui l’any passat ja va presentar en la Seminci en una secció paral·lela “Cómo cocinar tu vida”, qui ha dirigit “Cerezos en flor”, sobre una parella madura en què al marit diagnostiquen una malaltia terminal sense saber-ho i la seva dona que ha sacrificat tota la seva vida per estar al seu costat reprimint els seus impulsos artístics i expressius. Aquesta pel·lícula conté una primera hora extraordinària, inspirada clarament en el magistral “Cuento de Tokio” del mestre japonès Yasujiro Ozu, en què es relata la inoportuna visita dels pares a casa dels ocupats fills a la capital alemanya i com aquests no saben ni volen què fer amb ells. Aquesta primera hora esplèndida es trenca sobtadament – per un incident que no revelarem – i la pel·lícula es desplaça al Japó per buscar els cirerers en flor, la dansa Butoh i el mont Fujimori, una segona part farcida de transcendentalisme, bellesa i mística al gust occidental.
El certamen també ha descobert les aptituds cinematogràfiques de Amy Redford, filla del gran Redford, actriu televisiva, teatral i cinematogràfica que fa el seu debut darrera la càmera amb una pel·lícula de petjada independent que perfectament podria estar apadrinada pel festival Sundance que dirigeix el seu papa, “The guitar”. En aquesta primera realització, descompensada però al cap i la fi interessant, es retrata la transformació d’un personatge femení, interpretat convincentment per la britànica Saffron Burrows, a qui diagnostiquen un càncer fulminant, després perd la feina i s’adona que el seu company no l’estima. Ella decideix emprendre un camí de no retorn aïllant-se del món, gastant compulsivament i coneixent improvisadament nova gent i , sobretot, portar a terme el somni de la seva infància, comprar-se una guitarra elèctrica i formar part d’un grup de rock.
La 53 edició de la SEMINCI ha incidit especialment enguany en el cinema espanyol i llatinoamericà amb títols com l’encartronat i vetust europuding “La mujer del anarquista” del tàndem format per Peter Sehr i Marie Nöelle en què retornem a les batalletes de la guerra civil espanyola i postguerra en l’exili en sintonia amb els temps actuals de reivindicació de la memòria històrica dels vençuts. Més profitosa ha estat “Retorno a Hansala” de la realitzadora Chus Gutièrres en el seu lloable intent per intentar donar una identitat als cossos anònims morts i desapareguts dels naufragats en pasteres per travessar l’estret de Gibraltar a través, entre altres, del bon recurs de la roba trobada a les platges andaluses. També cal destacar l´únic documental a competició, la realització catalana “Una cierta verdad” del debutant Abel Garcia Roure, en què es fa un retrat prou evocador i eloqüent d’alguns afectats de trastorns mentals com l’esquizofrènia i del seu seguiment, tractament i, en alguns casos, contenció de part dels responsables en un centre sabadellenc.
Una escena del film Captain Abu Raed
lectures: 1365
Joan Millaret Valls (enviat especial a Valladolid)
