ELS RELATS SOBRE VIATGES A NO LLOCS I LES LLARS IMPOSSIBLES PRESIDEIXEN EL 46 FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA DE GIJÓN
Pel Festival de Gijón ha passat l’admirada directora argentina Lucrecia Martel per presentar fora de competició el seu darrer treball “La mujer rubia” – títol definitu del film després que s’hagués exhibit al festival de Cannes com “La mujer sin cabeza” - enmarcat en un cicle que se li dedica a la controvertida directora i que abasta els seus únics tres llagmetratges i el seu primer curt “Rey muerto”. Mentre es troba embolicada en la difícil gestació del rodatge de l’adaptació cinematogràfica de l’apocalíptic còmic “El eternauta”, Lucrecia Martel ha acompanyat a la seva criatura “La mujer rubia”, apadrinada i acotxada pels germans Almodóvar, fins a Gijon abans de la seva imminent estrena. Ens trobem una altra història laberíntica i sense remei en què la desídia, la deixadesa i la indiferència d’un grup impedeix la resolució d’un més que probable atropellament mortal en una carretera secundària i en un lloc remot per la dona protagonista. Un fet imaginat i ficcionat que ben be podria inspirar-se en un fet extret de la plana de successos dels diaris que reforça i aprofundeix en les fisures i les esberles d’una grup empantenegat capaç de tapar, dissimular, difuminar o ignorar un possible crim carregat de prejudicis socials amb evasives i derives tot mirant cap a una altra banda. Un film aterrador, torbador, enrarit i inquietant que convida al desconcert i que mereix més sort que la que se li va dispensar al passat festival de Cannes en què es va magnificar alguna escatussera xiulada.
Dins de la Secció Oficial s’ha confirmat, per si quedava algun dubte despés del seu guardó a Cannes, la grandesa del film del turc Nuri Bilge Ceylan “Tres monos”, d’atmosfera densa, pesada i feixuga com els cels encapotats i grisos que presideixen uns plans generals pràcticament pintats, matèrics, en què els humans hi apareixen perduts, esquifits, insignificants. Una grandiosa pel·lícula protagonitzada per tres membres d’una família que deambulen erràtics i sense nord en un pis angost abocat al moll en un edifici esquifit i destartelat que sembla a punt d’esfondrar-se solcat pel soroll eixordador dels trens. I com a “La mujer rubia”, el pretext d’un accident automobilístic desencadena un reguitxell de fets que a “Tres monos” reforça els mecanismes de submissió de poder quan un xofer assumeix la culpa aliena a canvi de diners i presó. Al final, un nou crim necessitarà un nou voluntari per perpetuar aquesta cadena de sometiment per intentar salvar el poc que queda del naufragi d’una família assetjada també per un fantasma del passat del trencat quadre familiar.
Una situació semblant a “Tres monos” és la que es viu en una família belga a “9 mm” del director d’ascendència Taylan Barman en què s’intentarà esbrinar què s’amaga rera la porta d’un pis quan sentim un eixut i sec tret. Aleshores s’enceta un flash-back que retrata les hores prèvies a la tragèdia i el secret rera la porta amaga una història tripartita d’incomunicació protagonitzada per un pare aturat per culpa d’un accident, la dona policia que s’allunya irreversiblement del marit i un fill introvertit que canalitza la seva ira en actes vandàlics. Tres personatges que dibuixen un mapa de la desolació humana explicada a tres bandes a l’estil Iñárritu. Fragments trencats d’un imposible mosaic de la llar que està rodat amb virtuosisme, elegància i elaborats moviments de càmera.
Les dificultats per mantenir l’estabilitat familiar o la impossibilitat de trobar-la es posaran en evidència en nombroses propostes que passen per Gijón. Amb l’explícit títol “Nowhere man”, la directora belga Patrice Toye pren com a punt de partida la cançó homònima dels Beatles per filmar la fractura que neix en una aparentment feliç i burgesa parella casada quan l’home decideix desaparéixer i canviar d’identitat. Aquest resorgiment anirà lligat a un llarg desplaçament a la vora de l’oceà en un llunyà continent per refundar-se de nou però sense trobar el seu destí. Aquest viatge a enlloc que sembla culminar la seva desorientació s’acaba quan decideix retornar a la llar al cap dels anys retrobant la seva antiga parella qui ha refet la seva vida com ha pogut. El retorn a la llar a la recerca de l’acolliment ansiat i la imprevisible reacció de la seva dona sembla talment el trajecte d’un nàufrag que ha estat perdut i la seva errabunda experiència ha estat una mena de no vida.
Aquest viatge als no llocs els retrobem també tant en la caòtica i enfebrida “Salamandra” del debutant argentí Pablo Agüero com a la impresionant i bella “Liverpool” de Lisandro Alonso. A “Salamandra” un nen és arrencat bruscament de la seva confortable casa per una reapareguda mare inconstant, immadura i obcecada en cabòries sobre una llar idílica en la llunya regió de Bolson. Aquest paisatge està despullat de tota la seva magnificència i valor terapèutic i catàrtic ja que més aviat és un putrefacte reducte paranoic que acull tota mena de viatjants que han pervertit i adulterat valors com l’ecologisme, el nudisme o el moviment hippie en què es fa inviable la represa d’una vida estable i l’educació d’un nen que es veurà abocat a un clima violent i esquizoide sense cap mena de referents. I pel que fa a “Liverpool”, un fill, enrolat com a mariner acompanyat tan sols d’una botella d’alcohol, la metàfora perfecta de l’home sense casa i sense destí, retorna a la seva llar per dos dies a la ferèstega i inhòspita regió de Ushuaia que un dia va deixar. Aquest home d’enlloc es troba un pare que li retreu el retorn, la seva mare amb demència senil no el reconeix i la germana disminuïda ni existia el dia que ell va partir. Colpidor i profund relat d’un home sense casa i sense lligams i commovedores les escenes d’aquesta família arrossegada per un sacrificial pare en territori en clau de western que viuen en un estat de pràctica supervivència diària.
