DREYER ESSENTIAL. PACK DE 5 DVD EDITAT PER NOTRO FILMS
Ha aparegut en el mercat una excepcional capsa de cinc dvd consagrats al grandiós director danès Carl Theodor Dreyer (1889-1968). Aquest tresor en forma de desplegable, com una flor immortal, conté quatre peces mestres de la història del cinema, quatre obres inesborrables i immarcescibles. Aquestes peces úniques, autèntiques joies artístiques, formen part d’una curta però inesborrable filmografia composta per 13 títols compresos entre 1919 ( “El presidente) fins el seu darrer treball pòstum “Gertrud” el 1964. Completant aquest bell i commovedor catàleg dreyerià hi figura un cinquè dvd que conté un documental sobre la figura del genial director danès configurat per entrevistes a diferents personalitats, bàsicament actors, fragments cinematogràfics, cites de l’autor i algun fragment de veu del mateix Dreyer, qui no es va prodigar gaire en entrevistes.
“El amo de las casa” (1925) és una pel·lícula muda de to melodramàtic i costumista protagonitzada pe Johannes Meyer, Astrid Holm o Karin Nellemose sobre la tirania exercida per un marit sobre la seva soferta i abnegada esposa. Es tracta d’un argument modern i novedós per l’època que fa gala d’un esforç envejable per retratar l’ambient domèstic d’una casa humil. Aquesta tendència naturalista trenca l’encotillat i postís cinema popular de l’època al intentar reflectir les tasques domèstiques i el dia a dia d’una llar en tota la seva versemblança. La heroïna apareix feinejant pràcticament tota la pel·lícula fins que abandona la casa empesa per una mena de conxorxa familiar femenina per tal de protegir-la dels abusos de poder d’un marit tirànic, autoritari, altiu i violent. El marit patirà un procés de càstig dut a terme per la “Nana” de la família fins a expiar els seus pecats i els seus abusos. Aquest procés de punició arribarà al seu clímax final amb la reconciliació de marit i muller amb el corresponent acte de penediment agenollant-se i suplicant perdó a la dona ofesa. Es tracta d’una pel·lícula àgil gràcies a un muntatge vistós i pronunciat amb bons moments d’indubtable força visual, com el final amb el rellotge de paret, element central en tota la filmografia dreyeriana, que es torna a engegar, per recomençar de nou en una llar que havia estat morta i aturada, amb un pèndol en forma de cor que torna a bategar oscil·lant entre el marit i la dona.
“Dies Irae” (1943) és una preciosa i misteriosa pel·lícula ambientada en el segle XVII per denunciar la cacera, interrogatori i mort a la foguera de dones considerades bruixes per una religiositat fanàtica i intransigent. Dreyer comença a allargar els plans, atorgant-lis més durada, torpedinant els efectes dinàmics del muntatge del cinema convencional i popular per un gust exquisit per les panoràmiques i els moviments suaus i lliscants de càmera, pràcticament suprimint els plans-contraplans, reduint els primers plans i incidint en una composició del pla d’evident gust pictòric. Aquest film rodat després de l’ocupació alemanya de Dinamarca dibuixa una protagonista de gran força enigmàtica i poder fascinant. Una noia jove casada amb segones núpcies amb un vell capellà calvinista s’enamora del fill del seu marit. Aquesta relació pecaminosa desvetlla tots els temors de la dona del marit, una sogre que odia la nora. Aquesta esposa jove descobreix que la seva mare havia estat bruixa i va ser cremada a la foguera. A partir d’aquí comença a descobrir els seus poders per invocar el seu amant i després per destruir el seu marit. Una mena de “femme fatale”, una vampiresa del cinema negre, que provoca la destrucció de la família per la seva pulsió carnal i romàntica envers el noi. Estremidor el final amb la vídua vestida de blanc en un escenari pràcticament nu sentenciada allí mateix com a bruixa per la seva sogre tot perdent el recolzament del seu amant, arrenglerat amb la seva inquisitorial àvia. Per la posteritat resta el rostre de la condemnada amb una estranya i mística sensació de plaer tot disposada pel sacrifici final.
“Ordet (La palabra)” (1954) és una magistral versió fílmica d’un text de Kaj Munk que parla de la religió i de la fe. En una nissaga familiar de pagesos més aviat pròspers hi trobem el dement Johannes que es creu una reencarnació del mateix Jesucrist. Tota la família l’accepta malgrat els seus trastorns desvariejants que el fan deambular amb la mirada perduda per la casa i contorns tot recitant lletanies, sermons i oracions amb una inusitada i incomprensible fe. Aquesta grandiosa cinta de plans-seqüència mesurats i armoniosos s’acosta al seu terrible desenllaç amb el dificultós part de Inger, la esposa de Mikkel, fill de Morten Borgensgaard. Entre ambigus gemecs de dolor, interpretables com a mostres de plaer - una de les grans troballes de Dreyer - , Inger perdrà el fill i salvarà la vida gràcies a la ciència. Però de forma imprevista Inger morirà després que el trastocat Johannes ho vaticini. Tot el tros final, moment inscrit en paraules majúscules en els annals del cinema, és el increïble i inimaginable procés de resurrecció de Inger, el mateix dia del seu funeral, de la mà d’un Johannes, qui sembla haver recobrat la raó, acompanyat de la filla petita de Inger, qui commina innocentment al seu crístic tiet a obrar el miracle amb tota naturalitat. Inger, rostre de l’èxtasi, místic i eròtic, s’enlaira gràcies a la fe d’un boig i el desig innocent d’una nena per damunt d’uns feligresos de religió més aviat obscurantista.
“Gertrud” (1964) és el testament fílmic del mestre danès i arriba al seu moment culminant en la recerca de l’essencialitat cinematogràfica. Dreyer porta a terme una posada en escena quasi teatral, posats rígids, mirades perdudes, frontalitat, plans fixes i llargs, frases arrossegades, i una decoració eixuta, minimalista, despullada. Aquesta darrera pel·lícula és un cant a l’amor absolut de part d’una dona que renuncia al seu matrimoni amb un advocat famós nomenat per a ministre perquè ja no pot tolerar la dedicació a la feina de l’home. Ella exigeix dedicació plena. Gertrud es vol separar i està disposada a llançar-se als braços d’un amant més jove. Una mica com les grans heroïnes romàntiques tràgiques Anna Karenina o Madame Bovary, Gertrud està disposada d’alguna manera a caure en el fang del descrèdit i l’oprobi. Després descobreix que el jove amant, músic bohemi i seductor, no l’estima mentre el seu primer amor, l’ara famós poeta Gabriel, la reclama. Gertrud, un altre rostre del sacrifici, assumeix la seva soledat i el seu exili interior en un epíleg final ple de llum i amb estances inundades d’una claror cegadora que recorda els dos únics flash-backs de la pel·lícula, moments banyats per l’aura clara i pura de l’amor del poeta i després del músic. Un epíleg pràcticament abstracte, sense figuració, un moment fantasmàtic, en què sembla instal·lada en el passat, territori de l’amor. I com el “Rosebud” del totpoderós ciutadà Kane, el trineu que tenia quan era petit, Gertrud, al final dels seus dies, sembla que tota la seva existència giri al voltant de l’únic poema que va escriure en la seva adolescència tot cantant a l’amor.
“Carl Theodor Dreyer: mi oficio”, és un notable documental de Torben Skjodt de 1995, rodat en blanc i negre, alimentat estilísticament pel canviant estil de Dreyer al llarg del temps, que conté entrevistes a diferents protagonistes dels films del pack Dreyer Essential, amics i col.laboradors, cas de l’excepcional càmera Henning Bendtsen, fragments fílmics, cites del mestre Dreyer recitades per un narrador i alguns fragments de veu del mestre així com escadusseres imatges seves d’arxiu com la visita a París coincidint amb l’estrena de “Gertrud” i la trobada amb cineastes de la “Nouvelle Vague” com Truffaut o Godard.
lectures: 2185
Joan Millaret Valls
14 de gener de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Dreyer és un dels directors fonamentals de la història del cinema
