Què tremendament difícil resulta parlar d’un film com
“Entre les murs” sense caure en els tòpics que coneixem des de fa mesos. De fet, resulta curiós
que una pel·lícula que es va alçar amb la Palma d’Or a la darrera edició de Cannes ens hagi
arribat amb tant de retard (les distribuïdores les tenen, aquestes coses). Aquesta tardança ha
propiciat que els espectadors ens enfrontéssim al llargmetratge amb molt avantatge. Sabíem que
Laurent Cantet havia rodat una mena de fals documental (o documental de ficció, o ficció amb
formes de documental, o...), on es posaven de relleu les flaqueses del sistema educatiu
francès, incapaç d’adaptar-se al nou panorama social de la França multicultural . I tot i
així...
Tot i així “Entre les murs” (o “La clase”, horripilant traducció del títol a
Espanya. Les distribuïdores les tenen, aquestes coses) és perfectament capaç de sorprendre’ns.
Té moltes d’aquelles qualitats que destil·la el cinema d’alt calibre: honestedat, realisme
sense maniqueismes, mescla de realitat i dramatització sense necessitat de dramatismes,...
elaborar un llistat de les virtuts del film és una àrdua tasca.
El millor del film és
que revela una realitat, evidentment no exclusiva del país veí, que tots coneixem però que no
sabem abordar. Coneixem les mancances del sistema educatiu, però les pensem d’un mode
abstracte, com el fotògraf que realitza un retrat a cegues, sabent quina porció de la realitat
captura, però sense ser-ne conscient. Cantet esdevé el líquid de revelatge fotogràfic que ens
mostra la imatge, i aquesta no pot ser més esgarrifosa. Qui us escriu pot donar fe que el que
mostra la aula de “Entre les murs” és quelcom més habitual del que creiem, i moltes vegades es
produeix a les nostres escoles amb una gradació més virulenta. L’aula multiracial que planteja
Cantet és ja una realitat a les escoles de secundària del nostre país. L’ensenyament a
Catalunya ha de ser capaç de fer front a les dificultats que el film planteja i trobar la
fórmula que permeti tractar l’alumne com un ésser individual, cultural, social i
intel·lectualment, i no com el membre pseudo-anònim d’un grup forçadament homogeni. ¿Com es pot
plantejar del mateix mode l’educació d’en Jordi Garcia i la d’en Ahmed Al Shamadi? El prejutjat
Pla Bolonya que s’intenta instaurar a les universitats catalanes sembla optar per noves víes,
però implica una certa tendència classista que s’ha convertit en una pesada llosa i l’ha
condemnat a ulls de l’activisme estudiantil.
El pla definitiu de “Entre les murs”, on una alumna africana del professor Bégaudeau li
confessa el darrer dia de curs no haver entès res durant tot l’any, és d’una claredat
aterridora. És un panorama esfereïdor que, evidentment, ha de tenir remei.
lectures: 1344
Gerard A. Cassadó
19 de gener de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
jo he tingut la sort de veure-la aquest cap de setmana, i us haig de dir que m'ha semblat excepcional
Josep M.
19-01-2009
genial, sorprenent, pesimista i esperançadora alhora
Esther
20-01-2009
sembla que estiguis veient un documental, no sembla ficció, és increïble...
