Què tremendament difícil resulta parlar d’un film com “Entre les murs” sense caure en els tòpics que coneixem des de fa mesos. De fet, resulta curiós que una pel·lícula que es va alçar amb la Palma d’Or a la darrera edició de Cannes ens hagi arribat amb tant de retard (les distribuïdores les tenen, aquestes coses). Aquesta tardança ha propiciat que els espectadors ens enfrontéssim al llargmetratge amb molt avantatge. Sabíem que Laurent Cantet havia rodat una mena de fals documental (o documental de ficció, o ficció amb formes de documental, o...), on es posaven de relleu les flaqueses del sistema educatiu francès, incapaç d’adaptar-se al nou panorama social de la França multicultural . I tot i així...
Tot i així “Entre les murs” (o “La clase”, horripilant traducció del títol a Espanya. Les distribuïdores les tenen, aquestes coses) és perfectament capaç de sorprendre’ns. Té moltes d’aquelles qualitats que destil·la el cinema d’alt calibre: honestedat, realisme sense maniqueismes, mescla de realitat i dramatització sense necessitat de dramatismes,... elaborar un llistat de les virtuts del film és una àrdua tasca.
El millor del film és que revela una realitat, evidentment no exclusiva del país veí, que tots coneixem però que no sabem abordar. Coneixem les mancances del sistema educatiu, però les pensem d’un mode abstracte, com el fotògraf que realitza un retrat a cegues, sabent quina porció de la realitat captura, però sense ser-ne conscient. Cantet esdevé el líquid de revelatge fotogràfic que ens mostra la imatge, i aquesta no pot ser més esgarrifosa. Qui us escriu pot donar fe que el que mostra la aula de “Entre les murs” és quelcom més habitual del que creiem, i moltes vegades es produeix a les nostres escoles amb una gradació més virulenta. L’aula multiracial que planteja Cantet és ja una realitat a les escoles de secundària del nostre país. L’ensenyament a Catalunya ha de ser capaç de fer front a les dificultats que el film planteja i trobar la fórmula que permeti tractar l’alumne com un ésser individual, cultural, social i intel·lectualment, i no com el membre pseudo-anònim d’un grup forçadament homogeni. ¿Com es pot plantejar del mateix mode l’educació d’en Jordi Garcia i la d’en Ahmed Al Shamadi? El prejutjat Pla Bolonya que s’intenta instaurar a les universitats catalanes sembla optar per noves víes, però implica una certa tendència classista que s’ha convertit en una pesada llosa i l’ha condemnat a ulls de l’activisme estudiantil.
El pla definitiu de “Entre les murs”, on una alumna africana del professor Bégaudeau li confessa el darrer dia de curs no haver entès res durant tot l’any, és d’una claredat aterridora. És un panorama esfereïdor que, evidentment, ha de tenir remei.
lectures: 1176
Gerard A. Cassadó
19 de gener de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
jo he tingut la sort de veure-la aquest cap de setmana, i us haig de dir que m'ha semblat excepcional
Josep M.
19-01-2009
genial, sorprenent, pesimista i esperançadora alhora
Esther
20-01-2009
sembla que estiguis veient un documental, no sembla ficció, és increïble...
