És inevitable: des de fa tres anys els Oscar han d’incloure una proposta suposadament indie entre les candidatures, quelcom que s’interpreta com una gest generós de la industria, que obre les portes a pel·lícules allunyades del mainstream. Ara bé, el que entén Hollywood com a producció independent es redueix a quatre paràmetres superficials que poc tenen a veure amb un esperit transgressor: actors desconeguts, lleugeresa en l’argument combinada amb gotes de crítica social, etc.
“Slumdog Millionaire” és la darrera candidata indie als Oscar. Una pel·lícula que alça aquesta enganyifa a cotes inèdites. Ens trobem davant un film molt més clàssic en les seves formes del que presumeix, que basa la seva força en un guió plantejat d’un mode original, però que força tota la trama a la trampa permanent per que les peces del puzle encaixin. “Slumdog Millionaire” narra la historia de Jamal Malik, un jove humil, criat als suburbis de Bombay, que un bon dia es presenta a la versió hindú del concurs “¿Quien quiere ser millonario?” i insospitadament respon correctament a totes les preguntes. El film aprofita el pretext del programa de televisió per mostrar-nos, un cop més, les misèries del Tercer Món: Jamal coneix les respostes per que aquestes tenen sempre relació amb un fet traumàtic de la seva curta però complicada vida. Per a que l’artefacte funcioni, el guió ha d’acoblar les peces com bonament pot, quelcom que no sempre es resol amb astúcia. Més aviat s’aprofita de la bona fe d’un espectador abstret amb la proesa impossible de Jamal per tapar els immensos forats de la trama.
Fins aquí les crítiques. Per que l’èxit del film es basa en les seves imperfeccions, assimilades com a fórmula per assolir allò del que manquen la majoria de produccions nord-americanes: ànima. Amb l’excusa de situar la historia a la India, Danny Boyle s’apodera d’un entorn idoni per la lleugeresa (d’altra banda, és difícil trobar un director més idoni per aproximar un film made in USA a Bollywood que l’al·lucinogen autor de “Trainspotting”). Així, la darrera proposta indie de l’Academia és un mer aperitiu autoconscient, una pel·lícula bombollejant que, malgrat la visió demacrada d’una Índia corrupte, no pretén més que entretenir l’espectador. I malgrat l’aparent originalitat del guió, mostra un respecte absolut als terrenys coneguts (el desenllaç del film és tan predictible com insubstituïble). Així doncs, Hollywood ens ven com a independent una pel·lícula cent vegades vista (i cent vegades gaudida, per que no dir-ho?). Qui enganya a qui? Boyle a l’Acadèmia o aquesta a l’espectador?
Una escena del film Slumdog Millionaire
lectures: 1315
Gerard A. Cassadó
15 de febrer de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
per mi la peli de l'any: una obra mestra!!
Fer
16-02-2009
doncs per mi molt facilona i poc creïble
Lucas
16-02-2009
És una bona peli. Podrà tenir un aire clàssic però no crec que enganyi a ningú. El públic surt satisfet del visionat. Al passi que vas anar el públic va acabar aplaudint.
Q.
16-02-2009
considero que guanyarà els oscar però hi ha pelis molt millors (El intercambio, The Reader, Frost Nixon, Valkiria...)
Leli
16-02-2009
No entenc com pot haver arribat a la final dels Oscar. Això defineix la baixa qualitat d'aquest any.
Marc
16-02-2009
Potser no cal confondre: dels Oscar no cal fiar-se gens, però la pel·lícula no crec que sigui pas dolenta (una cosa no treu l'altra).
Ernest Vilalta Prax
16-02-2009
ahir vaig veure Slumdog millionaire i volia aprofitar per recomanar-la completament;
