ELS 21 RENCONTRES CINÉMAS D'AMERIQUE LATINE DE TOULOUSE DESCOBREIXEN NOUS VALORS
Els Rencontres de Toulouse és un festival que s’ha caracteritzat sempre per la seva fidelitat a l’esperit d’obrir i promocionar el certamen francès als novells realitzadors llatinoamericans que comencen tot recolzant i ajudant nous valors amb l’inestimable ajuda també del fructífer projecte Cine en Construcción que es realitza conjuntament amb el Festival Internacional de Cine de San Sebastián. Així doncs, tant la Secció Oficial com la Secció Découverte ofereix només òperes primes o segones obres i amb prou feines trobem noms consagrats o populars. En aquest context, l’excepció seria el segon treball de la directora argentina Lucía Puenzo “El niño pez”, que ja havia competit en el recent festival de Berlín. La directora de “XXY” planteja en el seu segon llargmetratge una història lèsbica adolescent entre una filla de casa bona i la domèstica paraguaiana. Però aquesta relació amorosa està construida a fragments, amb nombrosos salts temporals, i es mou entre ficció i realitat a càusa del to oníric i de llegenda que prenen els esdeveniments del passat així com la mixtura de gèneres en què s’abraça fins i tot el trhiller en aquest també recorregut iniciàti. Més enllà d’aquests confusos jocs narratius, adients a la desorinetació i la incertesa dels personatges, destaca especialment la posada en escena en alguns moments així com composicions d’alguns plans en què es privilegia l’element aquàtic amb vidres mullats, entelats o humitejats i rostres borrosos que enllacen amb tot el relat màgic-oníric d’un llac i el motiu de l’ofegament.
Una de les grans sorpreses ha estat la segona pel·lícula de l’argentí Sergio Mazza “Gallero” en què es retrata amb morositat i pocs diàlegs la història mímina de dos personatges sols condemnats a conviure junts encara que no sense dificultats. En un context desolador, l’aridesa de la província argentina de Catamarca, un solitari noi que cuida galls de lluita i ha de sobreviure fents ocasionals tasques agrícoles coneix una vídua que ronda la seixentena i que ha perdut tota la seva família. El tractament estilístic fa gala d’una exquisida i pormenoritzada composició dels plans en una vigorosa vena pictòrica i contemplativa en què s’abraça elements onírics i fantàstics carregats de simbologia així com plans d’immòbil construcció fotogràfica per incrustar els isolats protagnistes en el temps d’un lloc perdut i esquerp en què ressonen també vells ancestres tribals pels desèrtic turons.
Interessant resulta també el segon treball del brasiler Mauricio Farias “Verónica” que podria inscriure’s en el fèrtil cinema de les faveles amb els armats gangs de les drogues a remolc d’obres com “Ciudad de Diós” o “Tropa de élite”, així ho indiquen les primeres seves primeres imatges, però que intenta transcendir els llocs comuns tot construint un thriller sense violència però amb molt de suspens i intriga ja que barreja la corrupció policial i els mètodes mafiosos del cartels de la droga en les miserables faveles de Río de Janeiro. Una mestra d’escola sense família s’ha de fer càrrec involuntàriament de la custòdia d’un alumne seu que acaba de perdre els seus pares en una revenja per tràfic de drogues en una trajecte iniciàtic en què el personatge femení descobreix la seva vessant maternal en un thriller de fugida sense destí fixe que acaba esdevenint un singular homenatge a la “Gloria” de John Cassavetes, homenatjat també en la cartellera catalana en el film “Julia” del francès Erick Zonka.
Ressenyable ha estat també la cinta argentina “El artista” feta a quatre mans per Mariano Cohn i Gastón Duprat. Una cinta carregada d’ironia, mala llet i amargura en què un cuidador d’un geriàtric s’aprofita del talent natural d’un avi ingressat a l’hora de dibuixar per aprofitar-se de la seva obra en una exemple de flagrant impostura. A partir d’aquí és construeix un discurs crític sobre l’art contemporani i abstracte en l’absurd món de les galeries d’art i els marxants. Una pel·lícula minimalista, d’humor satíric i negríssim d’ajustat i mesurat to en el gag, amb plans fixes i una melanconia i desolació contagiable a través de plans de l’impostor en una finestra mirant el decrèpit celobert de casa seva. Aquest trepa romandrà lligat per força al creatiu avi artista abocant-se inevitablment vers la derrota quan desaparegui la figura del talentós ancià. Resulta sugerent la idea de no veure mai els quadres ni els dibuixos i que sovint el punt de vista correspongui a aquests invisibles treballs que interpel·len a crítics, venedors, passavolants, visitants, professors i curadors. També resulta prodigiosa la callada interpretació de l’avi impossibilitat i autista amb els seus gestos amb les mans d’inspiració artística.
Precisament, en aquesta selecció oficial, l’única pel·lícula fallida ha estat la cinta del colombià “La voz de las alas”, un compendi de tòpics i llocs comuns del pitjor folletó que podria alimentar una penosa telesèrie de sobretaula. Dos germans de diferenta mare fruit de les aventures d’un pare que desapareix per sempre del relat es retroben al cap del temps sense saber-ho tot i que ho intueixen. La relació entre els dos està construïda sobre les diferències de classes que s’allarguen en el temps en la relació de prostituta i client, de guerrilla i presoner, o d’exilada i dandy al Londres actual. Tot resulta fals i impostat com en les més estripades telenovel·les sudamericanes.
En la secció Découverte destaquen nombrosos treballs. Jo destacaria la brutal història de “Vil romance” de l’argentí José Campuzano, que es mou entre la ficció i el documental, per retratar la sòrdida i tràgica història d’una malaltissa i violenta relació homosexual sense futur en un barri de la perifèria de Buenos Aires sense caure mai en la demagògia i el fàcil impacte per la terrible veritat que transmeten els seus protagonistes i la escruixidora versemblança dels fets. També convé ressaltar el film xilè “Alicia en el país” de Esteban Larraín en què es relata la odissea d’una nena de 13 anys d’ètnia quitxua que va travessar a peu prop de 200 kilòmetres per paratges intransitables fugint de la pobre Colòmbia cap a la terra de promissió xilena, a la vila turística de San Pedro de Atacama al nord del país. Una altra història que posa en qüestió els límits entre ficció i documental tot recreant una història que va tenir lloc el 2004. Uns paisatges de bellesa impresionant esdevenen protagonistes misteriosos i aterridors quan es veuen travessats pel minúscul cos d’una nena. La majestuositat del paissatge, digna de qualsevol documental del National Geographic, és el terreny transitat per aquesta diminuta i desemparada figura femenina que desafia la mort en una quimèrica caminada. La solitud de la travessia de la indefensa i fràgil caminadora només es veu sorpresa en ocasions per imatges de textura documental de la seva aldea originària demostrant la pobresa de l’entorn, el patetisme dels discursos i cants nacionalistes bolivians o la imatge corprenedora de la família depositant corones en unes tombes en un cementiri pràcticament esborrat pel desert que s’ho empassa tot, tant els morts com els vius.
