LA NARRATIVA INVENCIBLE. EL CINE DE HOLLYWOOD EN MADRID DURANTE LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA, JOSÉ CABEZA. EDITORIAL CÁTEDRA. COLECCIÓN SIGNO E IMAGEN
Interesantíssim llibre d’investigació històrica sobre el
consum de cinema en sales madrilenyes durant els anys de la República i la Guerra Civil que
constata de forma rotunda el predomini en taquilla i el corresponent gust del públic pel cinema
nord-americà. Un problema tan vell i tan actual que sembla que no hagi passat el temps. Ni en
anys de governs de coalicions d’esquerres i frontpopulistes ni durant la Guerra Civil en què
predominen discursos i arengues propagandístiques el públic va donar l’esquena al cinema
d’entreteniment i evasió sinó que el seu consum es consolida a la recerca de somnis de confort
i felicitat. Ja ens podem escarrassar els crítics, professors i cinèfils més empedreïts per
recolzar un cinema diferent o més arriscat o menys sentimental o menys complaent o el que sigui
perquè està demostrat que és com fotre’s contra un mur. Els hàbits de consum del públic en
general es perpetuen en el temps sempre a la recerca d’un cinema escapista i tranquil·litzador.
Inclús en aquests anys de col·lectivitzacions, de revolucions pendents, de inquietuds socials o
de mobilització contra el feixisme triomfava un cinema individualista, farcit de glamur,
allunyat completament de la realitat i sempre amb finals feliços. D’aquesta manera, per
exemple, el musical satisfeia un públic àvid de fantasia, luxe i dispendi i triomfaven així
films com “El gran Ziegfeld” de R. Z Leonard en què una diva es posava un vestit de 500 plomes
blanques d’estruç. Si bé també triomfava un cinema espanyol de comèdia frívola i pandereta com
el que realitzava Benito Perojo, el cert és que el domini del cinema comercial nord-americà era
aclaparador. Una de les paradoxes d’aquest anys republicans és que un film de Hollywood
diferent com “El pan nuestro de cada día” de King Vidor, en què es defensava el bonic i
utopista somni de la solidaritat col·lectiva sense estrelles ni relacions romàntiques, fos un
autèntic fracàs. Una altra paradoxa és l’escàs ressò del cinema soviètic revolucionari o el
triomf d’un film com “Viva Villa” de Jack Conway, la visió conservadora de Hollywood del
revolucionari mexicà en què aquest apareix com un bandit i el seu exèrcit com una banda de
saquejadors i violadors. No fora res d’estrany que el consum català reproduís els mateixos tics
i vicis que el públic madrileny.
lectures: 1369
Joan Millaret Valls
15 d'abril de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
OK! Teniu més novetats cinèfiles pensant amb Sant Jordi?
Andrés
16-04-2009
jo recomano LOS FABULOSOS AÑOS DEL NEW HOLLYWOOD (1964-1983), escrit per l'Angel Comas
