LA LARGA SOMBRA DE HITLER. EL CINE NAZI EN ESPAÑA (1933-1945), DE JULIO MONTERO I MARÍA ANTONIA PAZ (EDICIONES CÁTEDRA, COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN)
Benvingut sigui aquest llibre d’investigació històrica centrat en una de les vessants més importants i essencials del cinema: la part industrial. El llibre fa un estudi de la producció i exportació de cinema alemany des del triomf de Hitler fins l’aniquilació del règim nazi amb la fi de la 2ª Guerra Mundial en relació al seu consum en territori espanyol abastant des dels anys de la República, passant per la Guerra Civil i fins ben entrada la postguerra franquista.
Els autors fan un important buidatge d’actes, papers, diaris i contractes per analitzar la implantació del cinema alemany a les cartelleres espanyoles. Alguns resultats resulten paradoxals com l’exhibició de “Una canción, un beso, una mujer” en sales madrilenyes des del 1933 al 1939, uns anys precisament republicans i en ple conflicte bèl·lic quan les autoritats associaven el bàndol nacional amb els nazis. No seria l’únic cas, ja que el consum de cinema alemany s’estenia als dos bàndols en conflicte. Altres cintes alemanyes rodades a principis de la dècada dels anys trenta, provinents de la totpoderosa factoria UFA, de contrastat èxit consumides indistintament tant per republicans com nacionals serien “Barcarola” o ”Viaje de novios”.
El que resulta simptomàtic de l’elevat consum de cinema alemany al territori espanyol és que la vessant propagandística i enaltidora del règim nazi en les seves pel·lícules era residual mentre que els aspectes comercials eren els predominants. La resposta és clara i nítida, i a l’igual que el cinema comercial nord-americà necessitava la seva projecció exterior per donar diners, la cinematografia alemanya també va confiar en l’exportació tot cercant el mercat internacional fent bona la premissa de que l’única manera de guanyar mercats és fer un cinema d’entreteniment que pugui ser consumit arreu. Pel que fa a aquest aspecte és important tenir en compte que la ràpida ocupació alemanya de pràcticament tota Europa durant la 2ª Guerra Mundial va oferir a la indústria cinematogràfica alemanya un mercat immens.
Pel que toca al mercat espanyol es pot dir que fins a la meitat de 1941 l’oferta cinematogràfica alemanya superava ben bé la demanda ja que el públic espanyol preferia el cinema comercial nord-americà en detriment de tots els altres cinemes. Però ja en plena postguerra, la destrossada Espanya necessitaria importar cinema davant l’escassa producció nacional. Això va afavorir que, per exemple, l’any 1941 el Reich vengués 71 pel·lícules a Espanya, arribant pràcticament a equiparar-se amb les 77 pel·lícules nord-americanes comprades.
Malgrat les connivències mútues entre els dos règims aliats, l’ alemany nazi i l’espanyol franquista i feixista, les diferències de tarannà eren notables i això va provocar també estires i arronses entre els dos països pel que fa al cinema explicitat en el camí que va de la signatura del conveni cinematogràfic hispano-alemany l’any 1940 fins a la seva ruptura. Dins d’aquest clima d’entesa inicial destaquen les escasses coproduccions entre els dos països com “El barbero de Sevilla” o “Suspiros de España”, una situació que després es parodiaria a “La niña de tus ojos” (1998) de Fernando Trueba. I pel que fa a l’enfrontament destaca l’oposició de les autoritats nazis al desenvolupament dels noticiaris espanyols que després donarien peu als NO-DO o les picabaralles per l’excés de cel de la censura espanyola, molt clerical, sobre les cintes alemanyes.
