LA LARGA SOMBRA DE HITLER. EL CINE NAZI EN ESPAÑA (1933-1945), DE JULIO MONTERO I MARÍA ANTONIA PAZ (EDICIONES CÁTEDRA, COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN)
Benvingut sigui aquest llibre d’investigació històrica
centrat en una de les vessants més importants i essencials del cinema: la part industrial. El
llibre fa un estudi de la producció i exportació de cinema alemany des del triomf de Hitler
fins l’aniquilació del règim nazi amb la fi de la 2ª Guerra Mundial en relació al seu consum en
territori espanyol abastant des dels anys de la República, passant per la Guerra Civil i fins
ben entrada la postguerra franquista.
Els autors fan un important buidatge d’actes,
papers, diaris i contractes per analitzar la implantació del cinema alemany a les cartelleres
espanyoles. Alguns resultats resulten paradoxals com l’exhibició de “Una canción, un beso, una
mujer” en sales madrilenyes des del 1933 al 1939, uns anys precisament republicans i en ple
conflicte bèl·lic quan les autoritats associaven el bàndol nacional amb els nazis. No seria
l’únic cas, ja que el consum de cinema alemany s’estenia als dos bàndols en conflicte. Altres
cintes alemanyes rodades a principis de la dècada dels anys trenta, provinents de la
totpoderosa factoria UFA, de contrastat èxit consumides indistintament tant per republicans com
nacionals serien “Barcarola” o ”Viaje de novios”.
El que resulta simptomàtic de l’elevat
consum de cinema alemany al territori espanyol és que la vessant propagandística i enaltidora
del règim nazi en les seves pel·lícules era residual mentre que els aspectes comercials eren
els predominants. La resposta és clara i nítida, i a l’igual que el cinema comercial nord-
americà necessitava la seva projecció exterior per donar diners, la cinematografia alemanya
també va confiar en l’exportació tot cercant el mercat internacional fent bona la premissa de
que l’única manera de guanyar mercats és fer un cinema d’entreteniment que pugui ser consumit
arreu. Pel que fa a aquest aspecte és important tenir en compte que la ràpida ocupació alemanya
de pràcticament tota Europa durant la 2ª Guerra Mundial va oferir a la indústria
cinematogràfica alemanya un mercat immens.
Pel que toca al mercat espanyol es pot dir
que fins a la meitat de 1941 l’oferta cinematogràfica alemanya superava ben bé la demanda ja
que el públic espanyol preferia el cinema comercial nord-americà en detriment de tots els
altres cinemes. Però ja en plena postguerra, la destrossada Espanya necessitaria importar
cinema davant l’escassa producció nacional. Això va afavorir que, per exemple, l’any 1941 el
Reich vengués 71 pel·lícules a Espanya, arribant pràcticament a equiparar-se amb les 77
pel·lícules nord-americanes comprades.
Malgrat les connivències mútues entre els dos
règims aliats, l’ alemany nazi i l’espanyol franquista i feixista, les diferències de tarannà
eren notables i això va provocar també estires i arronses entre els dos països pel que fa al
cinema explicitat en el camí que va de la signatura del conveni cinematogràfic hispano-alemany
l’any 1940 fins a la seva ruptura. Dins d’aquest clima d’entesa inicial destaquen les escasses
coproduccions entre els dos països com “El barbero de Sevilla” o “Suspiros de España”, una
situació que després es parodiaria a “La niña de tus ojos” (1998) de Fernando Trueba. I pel que
fa a l’enfrontament destaca l’oposició de les autoritats nazis al desenvolupament dels
noticiaris espanyols que després donarien peu als NO-DO o les picabaralles per l’excés de cel
de la censura espanyola, molt clerical, sobre les cintes alemanyes.
