MENDOZA I KAWASE ABANDEREN LA PRIMERA JORNADA DEL BAFF
El BAFF 2009 ja ha començat a caminar. Després de la inauguració del passat divendres a càrrec de Glasses, darrer film de la japonesa Naoko Ogigami, ahir es va viure la primera jornada de projeccions, amb una notable afluència de públic. La bona resposta, potser inesperada, de l’espectador barceloní davant el primer dia del certamen, va causar certs problemes en la venda d’entrades i accés a les sales. Algunes projeccions es van iniciar amb un lleuger retard, quelcom compensat per l’excel·lent qualitat del programa. El BAFF va tornar a demostrar la ja coneguda exclusivitat del cinema asiàtic, amb formes, ritmes i modes de representació encara impactants en l’espectador mig. No així en el seguidor d’un festival que madura any rere any (la d’enguany és l’onzena edició) i que es consolida com a finestra única d’una filmografia molt difícil de trobar en els circuits d’exhibició tradicionals.
El filipí Brillante Mendoza va tenir l’honor d’inaugurar la Secció Oficial Competitiva del BAFF 09. Serbis, darrer llargmetratge d’un dels líders de la nova onada de cineastes filipins, és un d’aquells films irreverents i crus que enfronten l’espectador a sensacions desagradables. Però la virtut de Mendoza és convertir el seu descens a l’avern amb una experiència voyeur propera al costumisme exòtic. Serbis descriu (més que narra) l’ambient d’un negoci familiar, la sala de cinema porno “Family”, un espai decadent on conviuen amb aparent normalitat les dicotomies més enfrontades: la innocència amb la perversió, l’entorn familiar amb el negoci del sexe, la vida amb la mort. Mendoza retracta amb plans “elephantins” el deambular, escales amunt, escales avall, d’uns personatges perduts en la quotidianitat, insensibles a la contaminació moral que els envolta. El director filipí, premiat a festivals com els de Locarno o Las Palmas, fuig de qualsevol tipus de posicionament ètic i es mostra ambigu amb els seus personatges: incapaç de jutjar-los, els condemna a romandre cecs en la perversió d’un espai en imparable putrefacció.
Si Mendoza construeix un discurs de contemplació a un ecosistema infernal, Naomi Kawase elabora amb Nanayo un exercici d’admiració bucòlica. La directora japonesa, nineta dels ulls del BAFF des que guanyés l’any 2003 el Dúrio d’Or amb Shara, abandona la seva recorrent ciutat natal (Nara) per traslladar l’espectador a l’espai ingràvid i celestial de la selva tailandesa. Nanayo sembla la versió antònima de Serbis, doncs ubica l’acció (o passivitat) en un espai idíl·lic on conflueixen personatges de races i cultures diferents, condemnats a conviure tot i el “babèlic” de l’encontre; no parlar el mateix idioma no els impedeix relacionar-se, estimar-se i odiar-se. Kawase elabora així una metàfora del món globalitzat on el desconeixement pot ocasionar admiració (cas del propi seguidor del BAFF davant una cultura que li resulta tan exòtica com atractiva) o desconfiança. Nanayo és una pel·lícula que, com tot el cinema de Kawase, cerca transmetre una experiència multisensorial. A l’extraordinària fotografia de Caroline Champetier es suma una acurada producció de so. Es construeix un film epidèrmic que pot arribar a transmetre efectes tàctils, però es condemna la narració a un segon o tercer pla, ben lluny perquè no destorbi. Sense esdevenir un pas enrere (doncs és coherent amb la resta de l’obra), Nanayo no és la pel·lícula més lluïda de Kawase.
Fotograma de la pel·lícula Serbis de Brillante Mendoza.
lectures: 1330
Gerard A. Cassadó (enviat especial BAFF)
2 de maig de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Les pel·lícules de la Kawase m'agraden molt, sobre tot El Bosque del Luto, un poema preciós que tothom hauria de veure
