MENDOZA I KAWASE ABANDEREN LA PRIMERA JORNADA DEL BAFF
El BAFF 2009 ja ha començat a caminar. Després de la
inauguració del passat divendres a càrrec de Glasses, darrer film de la japonesa
Naoko Ogigami, ahir es va viure la primera jornada de projeccions, amb una notable
afluència de públic. La bona resposta, potser inesperada, de l’espectador barceloní davant el
primer dia del certamen, va causar certs problemes en la venda d’entrades i accés a les sales.
Algunes projeccions es van iniciar amb un lleuger retard, quelcom compensat per l’excel·lent
qualitat del programa. El BAFF va tornar a demostrar la ja coneguda exclusivitat del cinema
asiàtic, amb formes, ritmes i modes de representació encara impactants en l’espectador mig. No
així en el seguidor d’un festival que madura any rere any (la d’enguany és l’onzena edició) i
que es consolida com a finestra única d’una filmografia molt difícil de trobar en els circuits
d’exhibició tradicionals.
El filipí Brillante Mendoza va tenir l’honor d’inaugurar la Secció Oficial Competitiva
del BAFF 09. Serbis, darrer llargmetratge d’un dels líders de la nova onada de cineastes
filipins, és un d’aquells films irreverents i crus que enfronten l’espectador a sensacions
desagradables. Però la virtut de Mendoza és convertir el seu descens a l’avern amb una
experiència voyeur propera al costumisme exòtic. Serbis descriu (més que narra)
l’ambient d’un negoci familiar, la sala de cinema porno “Family”, un espai decadent on conviuen
amb aparent normalitat les dicotomies més enfrontades: la innocència amb la perversió, l’entorn
familiar amb el negoci del sexe, la vida amb la mort. Mendoza retracta amb plans “elephantins”
el deambular, escales amunt, escales avall, d’uns personatges perduts en la quotidianitat,
insensibles a la contaminació moral que els envolta. El director filipí, premiat a festivals
com els de Locarno o Las Palmas, fuig de qualsevol tipus de posicionament ètic i es mostra
ambigu amb els seus personatges: incapaç de jutjar-los, els condemna a romandre cecs en la
perversió d’un espai en imparable putrefacció.
Si Mendoza construeix un discurs de contemplació a un ecosistema infernal, Naomi Kawase
elabora amb Nanayo un exercici d’admiració bucòlica. La directora japonesa, nineta dels
ulls del BAFF des que guanyés l’any 2003 el Dúrio d’Or amb Shara, abandona la seva
recorrent ciutat natal (Nara) per traslladar l’espectador a l’espai ingràvid i celestial de la
selva tailandesa. Nanayo sembla la versió antònima de Serbis, doncs ubica l’acció
(o passivitat) en un espai idíl·lic on conflueixen personatges de races i cultures diferents,
condemnats a conviure tot i el “babèlic” de l’encontre; no parlar el mateix idioma no els
impedeix relacionar-se, estimar-se i odiar-se. Kawase elabora així una metàfora del món
globalitzat on el desconeixement pot ocasionar admiració (cas del propi seguidor del BAFF
davant una cultura que li resulta tan exòtica com atractiva) o desconfiança. Nanayo és
una pel·lícula que, com tot el cinema de Kawase, cerca transmetre una experiència
multisensorial. A l’extraordinària fotografia de Caroline Champetier es suma una acurada
producció de so. Es construeix un film epidèrmic que pot arribar a transmetre efectes tàctils,
però es condemna la narració a un segon o tercer pla, ben lluny perquè no destorbi. Sense
esdevenir un pas enrere (doncs és coherent amb la resta de l’obra), Nanayo no és la
pel·lícula més lluïda de Kawase.
Fotograma de la pel·lícula Serbis de Brillante Mendoza.
lectures: 1442
Gerard A. Cassadó (enviat especial BAFF)
2 de maig de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Les pel·lícules de la Kawase m'agraden molt, sobre tot El Bosque del Luto, un poema preciós que tothom hauria de veure
