Tercera jornada del BAFF i per primer cop, satisfacció plena a la sortida del cinema REX per aquest humil redactor. Després d’algunes decepcions raonables (Nanayo) i d’altres completes (24 City), el cineasta hongkonguès Yu Lik-wai, autor d’aquella joia titulada Love will tear us apart que es va veure al BAFF fa nou anys, no ha traït les expectatives que hom havia dipositat en ell. Possiblement Plastic City sigui fins el moment la producció més notable a concurs projectada aquest any al certamen barceloní.
Les premisses de Plastic City no semblen massa originals, i recorden vagament a films de corrupció canarinha com Ciudad de Dios (Fernando Meirelles, 2002). El segon llargmetratge de ficció de Lik-wai descriu l’espai de crim asiàtic que esdevé La Libertade, un barri de Sao Paulo que acull la major comunitat immigrant japonesa del món. Aviat topem amb allò que hom espera trobar-se en aquest tipus de films: violència mafiosa, turbulències polítiques, farses policials,... El conjunt aparenta ser coherent durant els primers seixanta minuts de metratge i, alhora, provoca aquelles sensacions de “déjà vu” tan desagradables per a l’espectador. Tot i això, aquesta primera hora de visionat ja deixa entreveure la miscel·lània postmoderna que farà un rotund acte de presència en el desenllaç del film. La fórmula inicial (l’estil visualment “speedic” de Tony Scott + l’essència documental de “Gomorra” + l’atmosfera “cool” del món delictiu de la saga virtual “Grand Theft Auto”) és ornamentada amb una direcció de fotografia esplèndida, obra de Lai Yiu-Fai, que ens mostra un Brasil de colors liquats, estranyament vivaços i decadents alhora.
Arriba però un punt en que s’enderroca el conjunt i Plastic City comença a esdevenir exquisidament incoherent. L’estil fílmic s’allibera del rigor semi-documental i la càmera sembla deixar-se transgredir pels estupefaents que, suposadament, es mouen per La Libertade (memorable és l’escena del combat entre bandes, en què Tarantino i Zack Snyder semblen posseir la mirada de Yu Lik-wai). És en aquest moment quan Plastic City rubrica la seva llegenda i omple les paperetes per no marxar de Barcelona amb les mans buides.
L’impacte fílmic de Plastic City no eclipsa el raonable bon sabor de boca que deixa una altra de les pel·lícules projectades ahir al BAFF. All around us del japonès Ryosuke Hashiguchi és una proposta totalment diferent, que sembla la versió asiàtica, intel·ligent i madura d’una tragicomèdia romàntica “made in USA”. Premi del jurat a l’últim festival de Deauville, All around us té dues dolences que malmeten el resultat final: un metratge excessivament llarg pel que el film vol explicar i, sobretot, un implícit (i maniqueu) posicionament en contra de l’avortament. Kanao és un home avorrit del seu matrimoni, de la seva feina i de la seva vida, que decideix iniciar-se en el món del dibuix criminalista (aquells retrats que es fan en un judici quan les càmeres no hi tenen accés). En aquest nou entorn coneix un gran nombre d’infanticides que es mostren freds i satírics davant el dolor de les famílies de les víctimes. Paral·lelament, la dona de Kanao decideix unilateralment avortar i perd la criatura que ambdós esperen per caure en el pou de la depressió més cruenta.
No seria just obviar els mèrits d’un film dissimuladament detallista, que mescla amb majestuositat la comèdia i el drama i que té moments de veritable lluïdesa. Saber que probablement mai arribi a estrenar-se en sales al nostre país i comprovar el nivell mediocre del 90% de produccions americanes que es colen a les cartelleres catalanes fa que pel·lícules com All around us justifiquin sobradament la necessitat d’un festival com el BAFF.
Fotograma del film Plastic City del director Yu Lik-wai
