Fe d’errades: En la crònica preliminar que vaig escriure
sobre l’edició d’enguany del BAFF, vaig anomenar en català el màxim guardó que s’entrega al
certamen com Durián d’Or, quan realment el premi és perfectament traduïble al català. El
dúrio (“durián” en espanyol) és un arbre tropical típic de Malàisia. Rep el mateix nom el fruit
que se’n desprèn, de polpa mantegosa; comestible, dolç i balsàmic, però d’olor desagradable.
Aquest fruit és l’element visual que defineix el premi major del BAFF des de fa deu anys.
Demano disculpes, doncs, per aquest lapsus idiomàtic.
Aspiren a endur-se el Dúrio d’Or totes aquelles pel·lícules de la Secció Oficial que siguin
signades per un nou talent, un cineasta que no hagi rodat més de tres llargmetratges al llarg
de la seva carrera. Compleix tots els requisits, i per tant opta al premi, Breathless,
òpera prima del sud-coreà Yang Ik-june, qui produeix, interpreta, escriu i dirigeix una
de les millors propostes del BAFF 09. Breathless és un d’aquells films hiper-violents i
crus que basen la seva fortalesa en l’excel·lència d’un guió que, en aquest cas, despulla un
dels tabús més arrelats al país presidit per Roh Moo-hyun: la violència de gènere. Molt més
accessible i clàssica del que ens té acostumats el festival, la narrativa de Breathless
es fonamenta en la descripció i posterior encreuament d’uns personatges marcats per la
violència, educats i trastocats per ella. Sung-hoon (interpretat pel propi Ik-june) és un home
grotescament agressiu, incapaç de sentir cap altre sentiment que no sigui l’odi o el rancor. De
petit va presenciar com el seu pare assassinava la seva mare i la seva germana petita. Ara ha
d’acollir a casa seva un progenitor que ha viscut mitja vida tancat a presó. Yeon-heui, per la
seva part, és una adolescent descarada i atrevida. Òrfena de mare, viu en una llar esquitxada
per la mort amb el seu germà, un adolescent perdut, i un pare malalt, incapaç d’acceptar la
pèrdua de la seva esposa. La vida de Sung-hoon i Yeon-heui comença a canviar quan es produeix
el seu primer (i com no, violent) encontre fortuït. Breathless segueix la tradició supra-violenta d’algunes produccions asiàtiques
contemporànies (de Park Chan-wook a Takashi Miike) però, lluny de centrar-se
únicament en l’impacte visual d’aquesta, construeix uns personatges tan “brechtians” com
entranyables que, poc a poc, aconsegueixen ser apadrinats per l’espectador. La transformació
vital de Sung-hoon segueix els paràmetres clàssics dels films “de redempció”, però el caràcter
extrem i caricaturesc del personatge (una mena de “Don Quintín el amargao” implacable) fa més
emotiva la seva metamorfosi i més descol·locants algunes de les seves incoherències.
Aspira també al Dúrio Sell Out, el primer llargmetratge del malaisi Yeo Joon Han,
qui torna a esdevenir home-orquestra del film: productor, guionista i director del producte, ha
escrit, a més, totes les cançons d’una pel·lícula a cavall entre la comèdia paròdica i el
musical. Sell Out és una veritable raresa dins d’un festival on predomina la profunditat
espiritual i l’exquisidesa sensorial. Podríem definir-la com la versió asiàtica de “Tropic
Thunder” (Ben Stiller, 2008), doncs s’atreveix a fer mofa del cinema d’autor asiàtic, del gust
de l’audiència malàisia pels reality-show televisius o del “manglish”, l’anglès que es parla en
aquest país bifurcat pel Mar de la Xina Meridional. Sell Out és possiblement la
pel·lícula més fàcilment digerible de tot el certamen i, possiblement, la més occidentalitzada.
Amb un sentit de l’humor acuradament absurd, el millor de la pel·lícula és la mirada auto-
paròdica amb que Joon Han s’observa a sí mateix i lo poc en serio que es pren la seva obra. És
amb aquesta distància amb la que Sell Out es construeix lliurement, i es permet el
pastitx de gèneres: de la comèdia romàntica a la paròdia crítica, del musical “made in
Hollywood” al karaoke “made in Tokyo”, etc.
Un dels films que sembla haver comptat amb el major beneplàcit per part del públic del BAFF és
Echo of Silence, òpera prima a competició de l’actor japonès Atsuro Watabe i, per
tant, ferma candidata al Dúrio d’Or. El gran problema del film és, per qui subscriu aquest
article, la seva previsibilitat. Echo of Silence ofereix un enorme desplegament de “lo
asiàtic”, és a dir, de tots aquells trets d’identitat que fan possible l’espai comú quan es
parla del cinema oriental com un tot homogeni: silencis, temps morts, un decorat nevat tan
idíl·lic com simbòlic, i la farga d’un amor impossible. Amb el senzill acte que suposa llegir-
se la sinopsi, hom pot asseure’s a la butaca sense temor a ésser sorprès: Echo of
Silence té la qualitat innata de ser fílmica i narrativament un constant “déjà-vu”,
engalanat, això sí, d’hiper-sensibilitat asiàtica.
El dissabte 9 de maig coneixerem el nom de totes les pel·lícules premiades i podrem descobrir
si finalment Breathless rep el reconeixement que mereix, o es guardona el cinema sense
riscos del japonès Watabe.
Fotograma del film Breathless del coreà Yang Ik-june
