UN FESTIVAL DESEQUILIBRAT QUE COMPTA AMB DECEPCIONS MAJÚSCULES
Quan ja portem uns quants dies de festival de Cannes ja es comença a veure clar que moltes de les expectatives creades, arran d’un cartell de noms senzillament aclaparador, comencen a desinflar-se perillosament. Davant d’aquest desajustat i, a estones, decebedor panorama, i quan pràcticament s’està arribant a l’equador, no fóra res d’estrany que “Los abrazos rotos” d’Almodóvar, una pel·lícula que el públic català ja ha vist i que aquí es podrà disfrutar aquest dimarts 19 de maig, s’emportés algun guardó de pes ja que de les 10 pel·lícules a competició vista tan sols un parell semblen desvetllar un entusiasmat consens generalitzat. Ara que també és cert que encara resta pràcticament la meitat de festival i en aquest segon tram hi trobem primeres espases com Quentin Tarantino, Michael Haneke, Tsai Ming-liang o la catalana i transfronterera Isabel Coixet.
De les pel·lícules favorites, fins el moment, per conquerir la Palma d’Or trobem la ja esmentada “Los abrazos rotos” conjuntament amb “Bright star” de l’australiana Jane Campion i “Un prophète” del francès Jacques Audiard. Aquest darrer títol és un trhiller carcelari intens i electritzant sobre un pobre desgraciat analfabet d’origen àrab que cau sota les xarxes de la màfia corsa dins d’una presó per esdevenir un protegit del cap d’aquesta colla de gàngsters. El film retrata sense pausa ni defalliment l’itinerari d’aquest solitari jove per convertir-se gràcies a la seva intel·ligència, sagacitat i ambició en un personatge que sap jugar totes les cartes per aprofitar-se alhora de tothom i erigir-se en un cavall guanyador. Un esplèndid i prolífic film de gènere que es sap moure increïblement bé pels tòpics d’aquest codificat gènere carcelari salvant tots els tòpics i llocs comuns de la violència innata d’aquest submón gràcies a la seva destresa, perícia, versemblança i contagiosa vena adrenalínica. Un altre títol que ha aconseguit unànims aplaudiments ha estat “Bright star” de Jane Campion, la directora de la guardonada “El piano”, on es retrata la subtil, fina, elegant i sensitiva història d’amor entre el jove poeta John Keats i la seva veïna a començaments del segle XIX als afores de Londres. Un genuí film d’època narrat amb exquisitesa i un toc de qualitat que a mi personalment em va avorrir pel intraduïble segell poètic imprés en els diàlegs i recitaments i amb moments tendents a una extrema i aclaparadora bellesa saturant l’enquadrament de líriques papallones i primaverals escenes campestres a l’aire lliure. Una genuïna i tràgica història d’amor contextualitzada en els precisos anys de l’esclat del romanticisme amb diferències socials infranquejables, malalties, dolor, separaments i distància entre els joves amants que té moments trasbalsadors com els d’intimitat femenina en què la protagonista cus els seus vestits i referma així la seva feminitat, una feminitat deplorada pel primer feminisme i que aquí sembla que la directora australiana reivindica.
Ja s’ha pogut veure també l’esperada producció internacional de l’espanyol Alejandro Amenábar “Ágora”, però fora de competició. Aquesta superproducció que trascendeix el gènere del colossal, allò que abans es deia d’una peli de romans, per bastir una lliçó pràctica i plana sobre l’actual guerra de civilitzacions tot parlant de les lluites de poder entre religions a l’Alexandria del vell Egipte en l’època romana focalitzat en la seva biblioteca, un epicentre de cultura i tolerància desbordat per la barbàrie i el fanatisme religiós. Una pel·lícula vagament històrica protagonitzada per una noia astrònoma que dedica la seva vida a estudiar el firmament, les estrelles i la rotació dels planetes ajudada pel seu fidel esclau. Els convulsos esdeveniments amb guerres de religió separarà els dos protagonistes principals per a retrobar-se intermitentment fins a la darrera escena en què es certifica el triomf del sectarisme per damunt de la ciència i el pensament. Es tracta d’una pel·lícula massa didàctica i senzilla per l’evident conceptualitat alliçonadora de la proposta que tanmateix no invalida la honestedat de la proposta i l'intent no massa reeixit de donar la volta com un mitjó a un gènere presoner també de la seva espectacularitat.
Decepcionant ha resultat la darrera pel·lícula del britànic Ken Loach “Looking for Eric” en què es fan més visibles que mai les estratègies i trucs per fer una comèdia simpàtica, fàcil i plena de concessions a partir de la figura del futbolista francès Eric Cantona de l’equip del Manchester United introduïda enmig d’un melodrama de superació personal d’un infortunat carter. Una pel·lícula més aviat tontorrona i descosida en què amb prou feines obté pòsit els ambients socials i de barriada que mai com avui havien aparegut tant forçats i impostats. Una comèdia amb moments graciosos però d’una convencionalitat alarmant que l’acosta fins i tot als tòpics més usuals i cansats de la comèdia romàntica més primària. Una altra decepció ha estat la pocasoltada del danès Lars von Trier ”Antichrist” amb un afany provocador de to insultant amb una escena d’escabrositat innecesària. Una pel·lícula que utilitza en va el nom del mestre rus Tarkovski per fer una cinta que va de l’estetiticisme i les imatges de videoclip d’un pròleg amanerat per caure en el cinema de terror de sèrie Z per explicar una història de dolor i angoixa després que una parella perd el seu fill. La cinta del danès sembla més aviat una fantotxada, una boutade, que sovint cau en el ridícul i la riota general per culpa de jugar amb els ingredients de la tragèdia i transportar-los al terreny del fantàstic més patètic i rimbombant. Una operació de risc indubtable però que no pot evitar caure en la indigència i la inoperància.
Una altra cinta que ha desagradat força ha estat la del filipí Brillante Mendoza, “Kinatay”, precisament una descoberta de l’edició anterior del festival de Cannes, però que jo trobo estimable malgrat la seva incomoditat i aspresa visual. Aquesta cinta rodada en format digital en els atrafegats carrers de Manila esdevé després de les seves primeres, agitades i vívides escenes una verdadera i demolidora cinta de terror quotidià en què es relata la corrupció, segrest, tortura i mutilació d’una endeutada prostituta sota els ulls d’un jove estudiant de policia acabat de casar i fillat embolicat en aquest esfereïdor afer per culpa dels seus tripijocs de connivència amb una petita màfia per treure´s uns calerons extres. Un viatge als inferns i un descens a la brutalitat testimoniada pels ulls innocents d’aquest jove que tornarà a la llar després d’haver-se contaminat definitivament per la barbàrie d’una fosca i ominosa nit. Gairebé una cinta underground, subversiva, amb una explosiva càrrega de profunditat de llarg abast continguda en les seves entranyes. Brutal i lluny del terror de disseny del danès.
Una escena del film Bright Star
lectures: 1680
Joan Millaret Valls (Enviat especial Festival de Cannes)
19 de maig de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
quina llàstima doncs per la peli de Ken Loach; pensava que estaria molt bé...
Fran
19-05-2009
Sembla que fins ara no hi ha hagut unanimitat : la peli de Jane Campion bona factura -estil James Ivory-, preciosista però sense conmoure..., Almodóvar bé, llevat la critica negativa de Le Monde i potser la sorpresa será el film de J. Audiard..
