L’AUSTRÍAC MICHAEL HANEKE OBTÉ LA PALMA D'OR EN EL 62 FESTIVAL DE CANNES
Més enllà de possibles connivències entre el realitzador austríac Michael Haneke i la presidenta del jurat internacional del 62 Festival de Cannes, l’actriu francesa Isabelle Huppert, amiga i protagonista de “La pianista” del mateix director, el cert és que la perfecció glacial d’un film esfereïdor en què es mostra un irrespirable clima de repressió, perversió i violència, tot això vist, filtrat i patit pels nens d’una societat puritana alemanya a inicis del segle XX a “Das weisse band (La cinta blanca)” bé es mereixia aquest preuat guardó. Haneke, un dels clars favorits en la present edició, aconsegueix la cobdiciada Palma d’Or per primera vegada després que fa uns anys ja l’acaronés amb la punta dels dits gràcies a un altre film sobre la brutalitat enquistada en la societat moderna i europea, “Caché” (2005), situació semblant a la que es va viure amb “La pianista” (2001), en què es va premiar a Isabelle Huppert i el seu company com a millors actors mentre Haneke obtenia el gran premi del jurat.
En la present edició, el Gran Premi del Jurat va ser per “Un prophète” del francès Jacques Audiard, favorit també, com ja dèiem en una crònica anterior, des d’un primer moment i un dels valors més sòlids de l’actual cinema francès. Un esplèndid i vigorós exercici de gènere carcellari ple de tensió i energia sense defalliments en què en sobresortia un perfecte guió de construcció modèlica i també una excel·lent interpretació del seu protagonista principal, un pobre i desgraciat presidiari que aprèn a sobreviure fins aconseguir l’excel·lència en les males arts encarnat per Tahar Rahim.
Un altre francès, Alain Resnais, hereu i conreador en actiu de l’antiga però no extinta Nova Onada del cinema francès dels anys seixanta, obtenia un Premi Especial del Jurat a tota una vida, un guardó adient però completament tret de la mànega per fer justícia a la gràcia, acritud, desimboltura, elegància, harmonia i calidesa que transpira i conté el seu darrer i deliciós treball “Les herbes folles”.
El Premi a la Millor Direcció va ser pel filipí Brillante Mendoza, descobert en l’edició anterior amb “Serbis”, i el seu cinema de guerrilla, subversiu i clandestí de càmera en mà contingut a “Kinatay”, un exercici aspre i feréstec a nivell visual convertit en una de les cintes més aterridores de la present edició al seguir el procés de degradació i corrupció personal sense camí de tornada d’un jove il·lusionat i estudiant de policia que és testimoni callat i còmplice de l’atrocitat d’una banda de mafiosos en què es tortura, humilia i mutila sense contemplacions una insignificant prostituta morosa.
El jurat va concedir també el Premi del Jurat ex-aequo a dues pel·lícules de signe oposat: “Fish tank” i “Bak-jwi(Thrist)”. La primera és un convuls treball de l’anglesa Andrea Arnold en què es retrata amb virulència l’adolescència perduda, desorientada i agressiva d’una noia de quinze anys en una llar desestructurada qui focalitza en l’amant de la seva mare la desapareguda figura paterna i un inconcret i indefinit anhel d’amor. En aquesta història de suburbis i personatges a la deriva, molt intel·ligentment narrada a través de la música, el ball i diferents temes musicals, destaca especialment el sorprenent debut de la jove Katie Jarvis. “Thrist” és l’excessiu i atropellat film del sud-coreà Park Chan-Wook en què es revisita la figura dels vampirs a través d’una versió més o menys inconfensada del drama “Teresa Raquin” de Zola , barrejant melodrama amb vampirs ètics i vampiresses assedegades de sang com pèrfides femmes fatales amb moments kitsch a estones i virtuós en d’altres, sovint reiteratiu i pesat però també amb moments aconseguits, efectius i perdurables.
El premi al millor guió ha estat pel responsable Mei Feng en la cinta xinesa de Lou Ye “Spring fever”, una cinta rodada pràcticament de forma camuflada i amagada per esquivar els latents problemes de censura al país amb una posada en escena d’indubtable immediatesa gràcies al rodatge en càmera digital, però de visió dificultosa, en què es relata una complicada relació triangular plena d’infidelitats, gelosia i obsessions sexuals amb una parella homosexual com a protagonista al Nankin actual.
El Premi a la millor interpretació femenina va ser per l’actriu francesa Charlotte Gainsbourg gràcies al seu esquizofrènic i estripat paper dins de la pel·lícula més vilipendiada i decepcionant de l’edició d’enguany, “Antichrist” del danès Lars von Trier. En aquest film, que no sortia en cap quiniela, fins i tot, el paper de mare que pateix un terrible procés de dol i desesperació per la mort del fill, cau sovint en una endimoniada actuació hiperbòlica i histèrica. En canvi, molt més encertat va estar el Premi al millor actor recaigut en Christoph Waltz gràcies al seu prodigiós paper d’oficial nazi a la desequilibrada “Inglourious basterds” del nen mimat Quentin Tarantino. Un exercici pletòric, ple de matisos i gestos, i amb una vis còmica i cínica extraordinària. Una de les escasses ocasions en què un personatge genuïnament de comèdia s’imposa per damunt d’altres registres més dramàtics i, per tant, més propensos a reconeixements públics.
No cal dir que finalment el cinema espanyol i català ha marxat amb les mans buides de Cannes, després d’uns exhausts i inhumans onze dies de festival i vint títols a competició en la secció oficial, malgrat que el film “Mapa de los sonidos de Tokyo” de la catalana i transfronterera Isabel Coixet hagi obtingut un petit reconeixement, el premi Vulcain, en la figura del seu tècnic de so, Aitor Berenguer.
Michael Haneke amb la Palma d'Or
lectures: 1220
Joan Millaret Valls (Enviat especial Festival de Cannes 2009)
