LA PANTALLA GLOBAL. CULTURA MEDIÁTICA Y CINE EN LA ERA HIPERMODERNA (GILLES LIPOVETSKI I JEAN SERROY. EDITORIAL ANAGRAMA, COL·LECCIÓ ARGUMENTOS)
El cinema del segle XX ha estat construït al voltant de
la totalitària pantalla cinematogràfica, una invenció tècnica associada al setè art i també
espai màgic on s’han projectat el somnis, desitjos i esperances d’un públic massiu. Però a
partir de la segona meitat del segle passat amb la irrupció en la llar de la televisió a la
dècada dels cinquanta i fins a finals de la centúria amb la proliferació de pantalles
d’ordinadors, consoles, telèfons mòbils o càmeres digitals, l’omnipresent pantalla blanca i
il·luminada ha desembocat en l’era de la pantalla global. Pantalles per tot arreu i en tot
moment, una pantalla planetària i multimediàtica. Aquesta multiplicació i serialització de
pantalles, aquesta pantallesfera, obra força interrogants sobre el futur del que fins ara
enteníem com a cinema vist en la sala fosca. Quina és la recepció del cinema i la seva estètica
quan la majoria del cinema es consumeix fora de la pantalla blanca? el cinema ha perdut el seu
lloc privilegiat quan els telefilms i les sèries tenen més audiència que les estrictes
pel·lícules cinematogràfiques? es pot continuar diferenciant pel·lícula de telefilm quan moltes
cintes estan estructurades en format televisiu i molts telefilms i sèries televisives estan
rodats en format de pel·lícula? Totes aquestes qüestions, així com la dura competència de la
indústria dels videojocs, el món de la publicitat o l’estètica dels videoclips acaben per
difuminar la identitat del cinema arribant a plantejar, fins i tot, la propera defunció del
cinema després de l’èxode dels espectadors de la sala.
Malgrat tot, el cinema segueix
essent un negoci i el cinema comercial amb les seves superproduccions i l’aplicació de fórmules
sense risc continua triomfant a les taquilles. La contrapartida seria el tancament de les sales
dites d’art i assaig com a conseqüència d’aquesta implacable lògica de mercat. Però, l’aparició
d’aquest llibre arriba per clarificar i desbrossar aquesta present complicat i enrevessat i
lluitar contra la idea melancòlica, “postcinematogràfica”, de mort anunciada del cinema, per
manifestar la seva creativitat i força, en paraules del mateix Lipotevski, “la totpantalla no
és la tomba del cinema, que avui més que mai dona mostres de la seva diversitat, vitalitat i
inventiva” (p. 13).
Hores d’ara hi ha un augment considerable de produccions, i aquesta
explosió cinematogràfica amb pel·lícules d’alt pressupost arriba acompanyada també d’una
important acumulació de títols de baix pressupost amb històries senzilles, enfocaments atípics
i innovadora, estil cinema independent, que s’han fet un espai també en la taquilla. També és
cert que moltes superproduccions d’èxit assoleixen bons nivells de qualitat. Com que ens trobem
amb estrelles de cine que guanyen més diners que mai al costat de pel·lícules d’èxit amb cares
desconegudes. Ens trobem, doncs, davant d’un panorama cinematogràfic ben divers i gens
uniforme, conformista i convencional en què, per exemple, estils de vida ben heterogenis tenen
el seu lloc en la pantalla. Es deconstrueixen mites, els dibuixos animats tenen un públic
multitudinari, el gènere documental coneix una edat d’or. “El que resulta imminent és un cinema
global fragmentat, d’identitat plural i multiculturalista (p. 15).
Lipovetski parla de
les quatre edats del cinema i després del cinema mut – modernitat primitiva -, una modernitat
clàssica que coincideix amb l’edat d’or dels estudis, la modernitat avantguardista i
emancipadora - iniciada entre altres per Welles i conformada pels nous cinemes dels anys 60
del segle passat -, ara ens trobaríem en una època totalment diferent que no certificaria la
mort del cinema sinó l’aparició d’un hipercine, l’era hipermoderna. Aquesta segona
modernitat, aquest nou cicle de modernitat, es contraposaria, segons Lipovetsky, al consensuat
i ja establert terme de postmodernisme, aplicat des de la dècada dels anys vuitanta per
diagnosticar la fi de la modernitat excusant-se en la fi de les grans utopies socials i
revolucionàries així com la fi de les avantguardes artístiques.
Aquesta època hipermoderna comportaria un cinema sense fronteres i la pantalla global seria el
resultat de la globalització econòmica i de la transnacionalització dels capitals que
afavoreix deslocalitzacions de rodatges i inversions estrangeres. Davant l’obertura de mercats
mundialitzats, el cinema global “assimila de manera creixent noves parcel·les de sentit,
ampliant sense parar les seves antigues fronteres, desreglamentant els models dels relats i de
l’amor, les edats i els gèneres, allò acceptable i allò inacceptable. Així com l’esfera
comercial penetra tots en tots o quasi tots els dominis de la vida, tampoc el cinema es tanca
ja a cap identitat, a cap experiència.”( p.24).
Davant la pèrdua d’hegemonia del cinema,
paradoxalment, es constata un triomf dels seus dispositius com el gran espectacle, la posada en
imatges o l’estar-system. L’esperit cinema contamina totes les altres pantalles, fagocitant la
seva estètica arreu amb un culte cap tot allò visual. L’esperit cinema ha arribat a la gent del
carrer ja que tothom filma, enfoca, grava i enregistra qualsevol cosa. Quanta menys gent va a
la sala de cine més gent hi ha fent cinema. Hi ha una expansió evident de l’esperit del cinema,
una cinemavisió globalitzada, una cinemania general.
Lipovetski dividirà el cinema
hipermodern en tres processos constituents: la imatge-excés, la imatge-multiplexitat i la
imatge-distància. En una segona part del llibre es farà un repàs als gèneres actualitzats del
documental així com al cinema històric, el cinema de la memòria o el cinema ecològic. I un
tercer bloc es dedica a estudiar els nous llenguatges hegemònics com són la televisió, la
publicitat i els videojocs.
No cal dir que aquest llibre es tradueix en una eina
majúscula i indispensable per repensar i reformular sense complexos l’enrevessada cruïlla
audiovisual on ens trobem tots capficats en un estat ben palès de perplexitat i desorientació:
crítica, públic, estudiosos i indústria i professionals.
