ROBERT ALDRICH, DE JAIME IGLESIAS GAMBOA. EDICIONS CÁTEDRA. COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN/CINEASTAS
El director nord-americà desaparegut el 1983 Robert Aldrich després d’estrenar el seu darrer film el 1981, la comèdia sobre el món de les lluitadores femenines Chicas con gancho, sembla que no es va quedar inactiu i aparcat del cinema, com molts cronistes han repetit, sinó que, com demostra l’autor del llibre, va continuar bregant per rodar el seu darrer projecte, Kinderspiel, a partir de la novel·la de Bernd Ross sobre una revolta dels nens a escala interplanetària. Tossut, rebel i incorrecte, el director Robert Aldrich, forjat en la televisió així com també ajudant de direcció de reputadíssims cineastes, va sobtar a tothom a la dècada dels cinquanta del segle passat amb sengles westerns revisionaris, violents i dotats de molta força i rauxa al servei de Burt Lancaster, Apache i Veracruz després de debutar el 1953 amb The big leaguer gràcies a un cop de sort. Ben aviat, el 1955, recollia el Lleó de Plata al festival de Venècia gràcies al seu film sobre el món del cinema, El gran cuchillo, i Aldrich adquiria el rang d’autor. Aldrich havia rodat fins aleshores sis llargmetratges en tres anys tot havent abandonat la costa oest per emigrar a Nova York, fugint també de la “cacera de bruixes”, i sobreposant-se a condicions adverses en els rodatges, demostrant un impuls antiacadèmic així com un estil marcat i propi.
Robert Aldrich ha deixat cintes memorables en els anys seixanta com ¿Qué fue de Baby Jane? i el seu gòtic i malaltís duel de velles lloques i glòries cinematogràfiques com Bette Davis i Joan Crawford, o la pel·lícula que naixeria a remolc d’aquesta primera, Canción de cuna para un cadàver. Però si alguna pel·lícula ha transcendit sense excepció alguna ha estat el seu mastodòntic èxit de taquilla Doce del patíbulo del 1967, segurament la cinta més coneguda d’Aldrich i, segur que també, la més imitada, generant dotzenes de films militars especialitzats en ràtzies impossibles, atacs sorpreses, missions de rescat i sabotatge increïbles. Una cinta espectacular i violenta que no va agradar gaire a la crítica, especialment europea, ja que s’hi mostrava massa acció gratuïta mancada de cap codi ètic ni autocrític i esmunyint-se sospitosament cap a la fàcil catalogació sota l’epítet neofeixista. Amb aquesta desinhibida cinta bèl·lica farcida d’aventures, gresca, conya i mala llet, Aldrich va aconseguir el mateix que amb ¿Qué fue de Baby Jane?, provocar un amuntegament i proliferació de cintes tallades pel mateix motlle.
Cineasta irredent i incòmode va arribar a rodar una reivindicativa i ferotge sàtira sobre l’atòmica Guerra Freda, Alerta misiles (1977), títol espanyol que no s’ajusta gens al sentit i el text de l’encapçalament original, Twilight’s Last Gleaming, i que els productors van arribar a massacrar, restant per a la posteritat com un modern i valent exercici adscrit a la seva època tot emprant la narració fragmentada així com l’ús de la pantalla partida que conté tres accions simultànies. No cal dir que Aldrich és un director a reivindicar i que Jaime Iglesias Gamboa intenta posar les coses al seu lloc així com omplir un preocupant buit bibliogràfic.
lectures: 1270
Joan Millaret Valls
24 de juliol de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Per mi, Aldrich és un dels més grans.
Carlos
25-07-2009
Un director a descobrir. Un mestre. Apache, Veracruz, ¿Que fue de Baby Jane?, El rompehuesos i moltes més, donen la valua d'un director complert.
