CLINT EASTWOOD. AUTOR: CARLOS AGUILAR. EDITORIAL CÁTEDRA, COL·LECCIÓ SIGNO E IMAGEN
Després del merescut èxit de taquilla del darrer treball de l’actor, director, productor i músic Clint Eastwood, Gran Torino (2008), res millor que deixar-se temptar per la lectura del recent llibre que acaba d’editar l’editorial Càtedra sobre la inigualable figura de Clint Eastwood dins la seva extensa nòmina de llibres consagrats a directors cinematogràfics de totes les èpoques. El llibre ofereix un estudi lineal de l’obra i miracles del polièdric personatge, associat sovint amb rang d’icona dins del gènere del western així com lligat a l’encarnació del brutal policia justicier Harry Callahan que interpretava a Harry el sucio ( 1971, Don Siegel) , des del seu naixement el 1930, rebatent novament la malintencionada llegenda de que el director nord-americà era fill del còmic britànic Stan Laurel, fins pràcticament el dia d’avui.
L’autor perioditza l’evolució del prolífic director – i també actor i productor - en diferents etapes: La primera compren de 1930 a 1963 coincidint en el seu treball de cowboy insípid i guapot en una insípida sèrie televisiva familiar de sobretaula, Rawhide – un paper que ell mateix titllaria amb posterioritat com “l’imbècil de la praderia”-. Una segona fase abraça els anys 1964 a 1967 i es caracteritza pels seus papers de fora de la llei impertorbable i cínic en la trilogia daurada de l’italià Sergio Leone, pare del speguetti-western, rodats e Europa. Una tercera etapa agrupa els anys 1968 a 1970 quan es festejat pel cinema nord-americà després de trencar les relacions amb Sergio Leone seguit de l’èxit del seu tercer treball plegats, El bueno, el feo y el malo. Després d’actuar sota les ordres bàsicament de Don Siegel, Clint Eastwood s’estrena en la direcció amb Escalofrío en la noche (1971) inaugurant una primera fornada de títols que l’autor Carlos Aguilar acota el 1975 sota el títol “La estrella es el director”.
A mitjans de la dècada dels setanta del segle passat, Clint Eastwood és tota una celebritat i, també, un símbol de personatge antiheroic associat a la violència, i a partir del 1976 fins el 1984 només roda produccions pròpies, sis realitzades pel mateix director i d’altres sota direcció delegada, amb protagonisme de la seva companya Sandra Locke i el mateix Clint Eastwood com a solitari cap de cartell indiscutible, conformant una de les seves etapes “menys interessant i més egocèntrica”, com subratlla Carlos Aguilar. Després vindria una dels períodes més rics i recordats que s’iniciaria amb el rodatge del western El jinete pàlido ( 1985) i es clouria amb l’oscaritzada obra mestre Sin perdón ( 1992), dues fites que revitalitzarien un gènere western en agonia. En aquest període marcat per un tercer film inoblidable, Bird ( 1988), al costat d’ensopegades de l’alçada de El sargento de hierro (1986), hi trobem una breu parada en la política com a alcalde de Carmel. El temps que transcorre entre 1993 i 2002, intitulat per C. Aguilar “El tigre en invierno”, iniciat a remolc de l’èxit atronador del western crepuscular i revisionista Sin perdón, significa tornar a fer papers a les ordres d’altres realitzadors i assolir una irrefutable maduresa artística tot matisant les arestes del seu arquetípic personatge en esplèndides peces a partir de novel·les alienes com Los puentos de Madison ( 1995) i altres obres de caire policíac com Poder absoluto (1997). Una darrera etapa començada el 2003, i que hores d’ara encara resta oberta, ha proporcionat obres majúscules de la dimensió de Mystic River ( 2003) o Million Dollar Baby ( 2004), una etapa que coincideix amb la vellesa del personatge tenyint les seves darreres aportacions fílmiques d’un bany pessimista i un alè desencisat, una època ombrívola i tardorenca en què la violència esdevé infecte i ho empastifa tot com si d’un corc es tractés.
Aquest esplèndid llibre consta al final d’una confusa filmografia desgranada segons els diferents papers jugats per Clint Eastwood en les diverses i, sovint, convergents facetes de director, actor, productor i, també, músic. Però un dels grans encerts del llibre és un capítol inicial en què l’autor s’arrisca d’allò més portant a terme un estudi global del significat i els trets estilístics de l’obra del mestre Eastwood. En aquest punt resulta interessant l’intent d’esbossar sintèticament els quatre factors primordials en l’evolució del director: independència artístic-industrial, desdeny de l’intel·lectualisme i de la pretenciositat, un polifacetisme inusual i “una síntesi de maduració humana i evolució estètica...així com el despreci quasi complert de les modes i/o conjetures”.
lectures: 1174
Joan Millaret Valls
2 de setembre de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
el director més important de l'actualitat i un actor dur i tendre a la vegada
Marcus Brody
02-09-2009
jo crec que com a director ja no li queda res més per demostrar, és excepcional; ara bé, com actor penso que encara té temps de portar a terme la interpretació de la seva vida, crec que ho aconseguirà...
Mercè
03-09-2009
Estupendo comentario para estupendo libro, en mi opinión el mejor publicado sobre Eastwood, sin fáciles mitificaciones y con un ritmo magnÃfico.
