Superada l’histèria col·lectiva provocada per la mediàtica arribada de Tarantino i Brad Pitt, que va col·lapsar pràcticament el centre de la ciutat, sembla que el Festival reprèn la seva marxa desproveït de noves assonades sotragades malgrat el degoteig d'estrelles, estrelletes i estels fugaços. Després de la cridòria ensordidora de les adolescents i les seves boges corredisses intempestives sembla que ja no haurem d’aguantar més aquesta perillosa follia que com una riuada humana s’emportava persones i tot el que es posava pel mig.
Indubtablement que un Festival en crisi, amb una dia menys, una retrospectiva menys i un premi Donosti menys – i d’escassa tirada ja que la figura d'Ian MacKellen aporta més talent que no pas carisma i glamur, el combustible que mou aficionats i premsa en general, la pastanaga que arrossega a tothom – finalment en sortirà indemne i vencedor ja que aquesta 57 edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià ha viscut una veritable reparació i una jornada de glòria històrica amb la presència dels venerats astres esmentats.
Superat el primer cap de setmana, passat completament per aigua, comencen a aparèixer títols destacats i altres menys reeixits així com sorolloses patacades. Potser el títol més decepcionant fins el moment hagi estat la pel·lícula preseleccionada als Oscar com a representat espanyola, “El baile de la victoria” de Ferbando Trueba tot i que no estigui en secció oficial i per tant no opta a la Conxa d’Or. Després d’anys de no dirigir una cinta de ficció i després del fracàs de “El embrujo de Shangai”, l’oscaritzat Fernando Trueba adapta una novel·la de Skarmeta ambientada a Xile immediatament després de l’era Pinochet coincidint amb una amnistia general que posa en el carrer a un famós atracador de caixes fortes. La seva història es creuarà amb la d’un altre lladre de poca volada i la d’una ballarina muda que viu en la misèria. El resultat de l’adaptació és una flagrant mostra de cinema ranci i encotillat que mou a l’ensopiment general. Una barreja força impossible de cinta d’aventures, de història romàntica, de heroics perdedors amb alè tràgic i de denúncia política del règim pinochetià amb saturació d’inanes imatges sorgides d’una equivocada concepció del cinema clàssic i amb ingredients poètics i lírics mancats de força i inspiració. Entre tanta badallera i l’apatia general destaca indubtablement la força reveladora d’un actor argentí jove, Abel Ayala, qui es cruspeix un rutinari Ricardo Darín.
Una altra cinta, aquesta sí a competició, especialment molesta, ha estat la pel·lícula alemana “This is love” de Mattias Glassner. Una cinta que sota la seva brillant i robusta posada en escena amaga una sobreactuada i ridícula cinta construïda sobre i pel patetisme. Tots els personatges circulen a la deriva i perduts empaitats per traumes de tota mena, especialment el sentiment irreparable de pèrdua. El que podria ser una bona i emotiva història de dolor i de sofriment esdevé una simple successió de moments dramàtics altisonants fent ús d’una debilitat morbosa per la destrucció, recreant-se en la caiguda dels personatges. Sense elegància ni delicadesa la peli alemanya no pot transmetre la caiguda a l’abisme dels seus personatges ja que cau sovint mitjançant la crispació i l’actuació impostada en el pur artifici i la pantomima, amb moments ben inversemblants i involuntàriament còmics.
El francès François Ozon s’oblida una mica del seu cinema més escabrós i abrupte per construir una freda i distant pel·lícula de superació personal protagonitzada per una noia embarassada que fuig de Paris per fugir de la família del seu xicot mort d’una sobredosis i trobar el seu espai en el camp a “Le refuge”. Més enllà de l’encert i la fortalesa que comporta que la pel·lícula hagi estat protagonitzada per una actriu encinta, aquesta cinta proporciona altres virtuts com el seu ritme serè i tranquil, així com una bonica reflexió sobre els lligams de sang i les relacions personals dins l’àmbit familiar. Sense afany de ser provocatiu esbossa amb delicadesa i tacte l’atracció del germà homosexual i adoptiu del noi mort vers la maternitat de la seva cunyada. El que podria esdevenir una estripat sainet de sèrie de sobretaula acaba convertint-se en una melòdica proposta malgrat la seva extrema resolució.
Especialment esfereïdora ha resultat la visió de l’al·legòrica cinta iraniana “The white meadows” de Mohammad Rassoulof en què es retrata mitjançant un llenguatge simbòlic i metafòric, per fer front també als seus problemes inherents de pressupost i de censura, la dura dictadura religiosa del seu país. En uns paratges desèrtics de inhòspites costes assalinades un home es dedica a recollir les llàgrimes de dolor dels seus dispersos habitants viatjant una barqueta a través d’un mar mort. Una cinta que veu de la mitologia pròpia, carregada d’ancestralitat i primitivisme, per retratar moments d’una cega cruesa i follia a través de costums antigues inscrites en l’imaginari mític persa per recordar-nos el fanatisme i la follia del règim integrista actual iranià.
Interessant però finalment desangelada i amb una sensació de cosa ja vista va resultar la pel·lícula inaugural “Chloe” del canadenc Atom Egoyan sobre la bellesa pertorbadora i destructora d’una carbal i seductora adolescent que s’endinsa com un cavall de Troia en la casa d’una família benestant. L’incursió d’aquest objecte del desig acabarà per dinamitar una precària estabilitat familiar que s’esberla per la sospita i els malentesos d’infidelitat del marit i que acabarà enfonsant-se per l’atracció i la passió que desvetlla aquesta adolescent en la dona previsiblement enganyada que l’ha contractat per posar a provar el marit. Joc de mentides i ficcions que prometia molt més, amb un contingut soterrat i no explotat d’arribisme i de triomf social, i que finalment sap a poc.
I una de les agradables sorpreses de la present edició ha estat “El secreto de sus ojos” de l’argentí Juan José Campanella que ens ha fet oblidar el seu cinema més fàcil i xop de sentimentalisme, sovint empallegós i xafogós. Barrejant admirablement el trhiller irresoluble que desgasta i cansa els seus protagonistes i la història romàntica callada d’amors impossibles i inconfessables entre dos dels seus protagonistes. Una cinta ben reeixida malgrat usos i tics empipadors dels trhillers moderns com la resolució prolongada, les sorpreses finals i les trames estirades així com l’alè melancòlic i sepulcral deutores d’obres magistrals com “Zodiac”. Així doncs, sense ser cap meravella, la cinta de Campanella almenys destaca pel seu ritme, la seva atmosfera i la seva inquietant història construïda sobre un passat reincident que no s’acaba d’enterrar mai i rebrota obstinadament, com un càstig pels seu adolorit i taciturn personatge central, interpretat, aquí si, admirablement per Ricardo Darín en la seva segona pel·lícula dins el festival.
