EL SECRETO DE SUS OJOS ES POSICIONA A LA POLE POSITION EN LA CURSA PER LA CONTXA D’OR
Tercera jornada de festival i tercer dia plujós a Sant
Sebastià. Les condicions climatològiques no són les idònies i estan espatllant una mica el
transcurs del certamen, aquest any un dia més curt que en l’edició de l’any passat i amb
700.000 € menys de pressupost. El festival nota la crisi i la premsa en surt lleugerament
esquitxada: un programa més atapeït que mai, condicions més estrictes per aconseguir entrades
alienes a les projeccions de premsa, i menys luxe, còctels i càterings que en altres anys.
Mentre l’alemany Matthias Glasner presentava “This is love” a competició, l’argentí Juan
José Campanella feia el propi amb el seu darrer film, “El secreto de sus ojos”, protagonitzat
pel sempitern company de viatges, Ricardo Darín, i per l’elegant Soledad Villamil (un tàndem
interpretatiu ja present a “El mismo amor, la misma lluvia”, el primer gran èxit internacional
de Campanella). A les 11 del matí, un cop finalitzada la projecció per als mitjans, la
pel·lícula de Campanella ja ressonava com una de les grans candidates al repartiment de premis
final. “El secreto de sus ojos”, adaptació d’una novel·la del també argentí Eduardo Sacheri,
aprofita els mecanismes de la narració clàssica per elaborar un thriller perfecte, efectiu i
amb cert aroma d’autor. Campanella conjuga amb majestuositat la comèdia i el drama i compta amb
un mestre de la interpretació en estat de gràcia com és Darín. Amb un excel·lent guió que sap
administrar la informació tal i com el gènere ho requereix, Campanella deixa pel record una de
les seqüències millor imaginades que qui escriu aquesta crònica recorda en molt de temps: un
(fals) pla seqüència immers en l’estadi de futbol de Racing de Avellaneda que no te res a
envejar a la mítica obertura de “Sed de mal” signada per Orson Welles.
“La seqüència es
va rodar en tres dies, però es van necessitar nou mesos per postproduïr-la. Evidentment no està
rodada en un sol pla, i darrera hi ha un minuciós treball de muntatge. El meu objectiu era que
el públic que visionés a casa seva el DVD de la pel·lícula, no fos capaç de descobrir els talls
ni passant les imatges frame a frame. Tot i així va ser una seqüència senzilla de rodar, un joc
divertit i senzill d’interpretar”. Amb aquestes paraules, Campanella es treia mèrits, en roda
de premsa, a l’hora de valorar les dificultats de la comentada seqüència. “El secreto de sus
ojos” s’ha convertit en tot un fenomen a Argentina, on el rotund èxit del film ha sorprès als
propis responsables de film: “Mai vaig ser conscient de l’èxit que tindria el film mentre el
rodava. De fet, tenia por en que es convertís en un desastre, ja que hi ha molts prejudicis cap
a les pel·lícules que barregen comèdia i drama”, comentava un Campanella que va situar les
seves influències cinematogràfiques en “la comèdia italiana dels 60 i 70, amb directors com
Monicelli o Scola”. Per la seva part, Darín, que interpreta al mateix personatge amb 40 i 60
anys, reconeix que “després de veure’m a la pel·lícula amb canes, he decidit envellir. M’agrado
molt més vell que jove”. L’intèrpret va reconèixer l’enorme influència de Juan José Campanella
en la seva trajectòria: “és la persona que controla la meva carrera”.
Ja per la tarda es
va projectar per primer cop a Espanya el darrer film de l’austríac Michael Haneke, “Das weisse
band”, guardonat amb la Palma d’Or al darrer Festival de Cannes. Haneke, que finalment no ha
vingut a Sant Sebastià a presentar la pel·lícula ni a recollir el Premi Fipresci que va
recollir la productora del film durant la inauguració del certamen, signa possiblement el seu
treball més arriscat i més difícil de digerir. Amb una sorprenent austeritat i una estètica de
l’hermetisme molt adient amb la temàtica de la pel·lícula, “Das weisse band” narra els extranys
successos que assolen un petit poble alemany setmanes abans de que esclati la I Guerra Mundial.
Haneke indaga en les arrels de l’apogeu del nazisme a Alemanya amb una obra plena de preguntes
sense resposta, on el director austríac arracona el seu efectisme visual per una sòbria
fotografia en blanc i negre. Un treball desconcertant pels seguidors de la filmografia de
Haneke, que requereix molt (massa?) espai per a la reflexió.
Soledad Villamil, el director Juan José Campanella, i Ricardo Darín, durant la roda de premsa celebrada ahir al Palau del Kursaal de Sant Sebastià (foto de Marta Bueno)
lectures: 2384
Gerard Alonso Cassadó (Enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
21 de setembre de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Sembla que si no guanya la peli, el premi d´interpetació per en Ricardo Darín és quasi segur
