Dia de projeccions polèmiques a la Zinemaldia, que arriba a l’equador de la present edició amb un nivell força acceptable. La presència a la Secció Oficial de tres mostres de la productiva collita del cinema francès més contemporani (Honoré, Ozon i, ahir, Bruno Dumont), ha estat tot un encert per part dels programadors. De fet, que el jurat oficial el presideixi el també francès Laurent Cantet fa presagiar alegries per al país veí quan el dissabte es faci oficial la llista de premiats.
Tot i així, el gran protagonista de la jornada d’ahir va ser el nord-americà Jim Jarmusch, un dels directors més estimulants i prestigiosos dels darrers 25 anys. “The limits of control” rodada a Madrid, Sevilla i Almeria i amb la presencia de Luis Tosar i Óscar Jaenada en el repartiment, és una destil·lació radical de la obra de Jarmusch. “Un film d’acció sense acció” (com el defineix mig en broma el propi director), on s’eliminen del cel·luloide la narració, la dramatització i la trama per oferir una pel·lícula glacial. Isaach de Bankolé interpreta un personatge silent que deambula per Espanya amb un objectiu inescrutable, però inintel·ligible per a l’espectador. Durant el seu “Viatge a Ítaca” es creua amb diferents personatges que li donaran les claus imprescindibles per avançar cap a un desenllaç desconcertant on la violència s’evapora en un instant tan glaçat com la resta del film. Jarmusch segueix a “The limits of control” l’estrategia estilística de pel·lícules com “Pickpocket” (Bresson) o “Vivre sa vie” (Godard) on la trama es composta de repeticions variables d’una mateixa seqüència, en una mena de successions matemàtiques que converteixen la pel·lícula en un joc amb l’espectador. Cada cop que “El solitari” (Isaach de Bankolé) es creua amb un dels estranys personatges que l’han d’ajudar a assolir la seva meta, s’inicia una conversa dilatada en el temps, un diàleg que es repetirà al llarg del film amb frases diferents però amb un subtext similar. “El solitari” anirà descobrint en silenci diferents maneres de viure la vida, de respirar,...
Amb aquests arguments, “The limits of control” va deixar la premsa molt insatisfeta, segons es dedueix de les sorolloses mostres de desaprovació que es van deixar sentir quan els títols de crèdit finals feien aparició en la pantalla. Presentar un film de gairebé dues hores on no succeeix gairebé res no converteix a Jarmusch en un entertainment, precisament.
“Cada cop em sembla més avorrit satisfer les expectatives del públic”. Tota una declaració d’intencions per part d’un Jarmusch aplaudit i reclamat durant la roda de premsa celebrada a posteriori de l’esmentada projecció pels mateixos que hores abans havien xiulat el seu film. El director nord-americà, un autèntic gentleman humil, culte i proper amb els assistents, va aclarir en que consistia l’estil narratiu del film, oferint una master class cinematogràfica de franc: “L’estructura de la trama es basa en un seguit de variacions sobre una mateixa idea. És un concepte present a les composicions musicals, a la pintura o a la moda. Els arguments narratius són limitats i ja no m’interessen; el mode d’explicar una història, el seu estil, és el que s’impregna del segell del seu autor. L’estil és el mode d’entregar a l’espectador l’essència de les coses”.
Jarmusch, que va demostrar ser un gran coneixedor de la cultura espanyola (“Entre els meus herois s’hi troben Goya, Cervantes, Buñuel, Víctor Erice, Miquel Barceló, els cubistes o els surrealistes...”), no va voler desvetllar el significat del desenllaç de la pel·lícula, tot i que va donar certes pistes: “l’antagonista del film representa la font de poder imposada, que és la imaginació. Les idees tenen molt més poder que les armes.”
La presència de Jarmusch a Donosti es va afegir a la projecció en Secció Oficial de “Hadewijch”, el darrer film de Bruno Dumont, que també va aixecar molta polseguera i va despertar una confrontada divisió d’opinions (vegeu l’article ”Hadewijch, metàfora de l’amor sublim” de Marta Bueno).
Ja per la tarda, va arrencar la participació nacional en el certamen amb “Màscares”, el darrer documental del duet català que formen Esteve Riambau i Elisabeth Cabeza (“La doble vida del fakir”, 2006). Amb el compromís d’ampliar-vos la informació sobre la pel·lícula en els propers dies, us avencem que “Màscares” mostra el procés de preparació de l’actor Josep Maria Pou abans d’interpretar Orson Welles a l’obra teatral “Welles, su seguro servidor”, programada al Teatre Romea de Barcelona l’any passat (i dirigida pel propi Riambau).
Finalment, en la darrera sessió del dia, es projectava la primera pel·lícula espanyola de la Secció Oficial: “Yo, también”, d’Àlvaro Pastor i Antonio Naharro. Sense menysprear la bona fe d’un film que parla de Daniel Sanz, el primer europeu amb Síndrome de Down que ha obtingut un títol universitari, hem d’advertir que la pel·lícula és cinematogràficament nul·la, emocionalment tramposa i coherentment impossible. A favor de “Yo, también” juga el carisma del seu personatge principal, la (a estones) efectiva interpretació de Lola Dueñas i alguns diàlegs enginyosos, que no obstant no poden inflar la vàlua real de l’obra.
El nord-americà Jim Jarmusch durant la roda de premsa d'ahir a Donosti (foto de Marta Bueno)
lectures: 1134
Gerard Alonso Cassadó (Enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
23 de setembre de 2009
Comparteix la notícia a:
Comentaris dels nostres visitants:
Això de rodar a Espanya acaba amb qualsevol director (Woody Allen, Ridley Scott... i ara Jarmusch).
