La dona embarassada que obra la pel·lícula sud-coreana “I came from Busan” de Jeon Soo-il, exhibida ja en el tram final de la secció oficial del festival de San Sebastián 2009, incorpora un del temes més recurrents de tot el certamen donostiarra: el de les relacions mare-fill. Aquesta darrera visualització del rol de la mare tancaria el cercle iniciat amb la jove encinta de “Le refuge” de François Ozon de començaments de festival i tindria el seu epicentre en la cinta australiana d’Ana Kokkinos “Blessed”. Molts papers de mares en un festival presidit pel sentit d’orfenesa i també mares inestables, excessives i desbordades pels esdeveniments, com la dona protagonista de “Making plans for Lena” del francès Christophe Honoré. Fins i tot, el retrat d’una dona alienada per la vida domèstica i conjugal que intenta escapar de la rutina en un viatge nocturn rodat a Madrid pràcticament en temps real amaga també la presència d’un fill fora de camp, absent, desconnectat de la família, que reforça encara més la trista soledat d’aquesta pobre mestressa de casa a “La mujer sin piano” de Javier Rebollo. El tema de la mare ha esdevingut l’eix vertebrador de nombroses propostes vistes en el festival i un diàfan exemple el trobem en la cinta “London river” del francès Rachid Bouchareb que explota tot el dramatisme que sorgeix de l’odissea d’una grangera anglesa que acut a Londres per cercar una filla que no dóna senyals de vida des dels atemptats londinencs del 7 de juliol de 2005. Per si restava algun dubte sobre la rellevància del paper femení d’atributs materns i protectors en la present edició del Festival només ens resta veure el darrer capítol d’aquests llarga entrega que serà la pel·lícula de clausura que porta un títol tan rotund com “Mother and child” de Rodrigo Garcia i on es podran veure els llaços establerts de dones i fills.
Entre tots aquests films esmentats a competició haig de manifestar el meu desacord amb “Blessed” - que llueix una estructura de díptic explícitament dedicada als fills i les mares respectivament - ja que malgrat la seva perfecta i vistosa estructura coral d’històries creuades, fa una certa pornografia de la desgràcia on tot resulta subratllat, altisonant i descaradament manifest. La pel·lícula, seguint les petjades de l’obra seminal “Crash” i els seus derivats com “Babel”, fa exhibició malsana dels mals del nostre temps com les infàncies erràtiques, els nens perduts, les mares atabalades o descuidades. Tota aquestes malvestats quotidianes que ens alerten, atinadament, sobre els riscos de la nostra societat occidental, acaben desembocant fàcilment en un cinema, que podríem dir, de l’abraçada, un cinema de la catarsis final on mares desorientades, descuidades o abnegades i fills desnortats es fonen en una abraçada reparadora i reconciliadora. Em sorprèn força que aquesta cinta hagi agradat molt quan és un simple reguitzell acumulatiu de tragèdies, traumes i trastorns sense cap mena de cura.
En aquest sentit resulta potser més interessant la pel·lícula “I came from Busan” sobre aquesta adolescent que porta una criatura al món i la deixa en adopció ja que no té recursos. Abunden imatges d’adolescents estomacant-se, noies prostituint-se, nens deixats o pares borratxos i violents sempre des de la visió d’aquesta mare soltera que deambula solitària i en silenci per una melancòlica ciutat portuària de vaixells en dic sec i aigües quietes i estancades, que amaguen també diferents cadàvers. Malgrat alguns excessos gratuïts, tot i que no cau mai en la mostració i recreació dels fets amb fruïció, la pel·lícula mostra una bona realització per mostrar el malestar, la ràbia i el patiment d’una nena que ha descobert una maternitat impossible.
Aquestes dificultats de viure, exemplaritzades en les problemàtiques relacions materno-filials, s’estendria també a una altre tema força repetit durant el festival: la ferida interior que arrosseguen molts protagonistes, una mena de pecat original que els manté tenallats i condemnats, un secret que els corca per dins, una veritat oculta. Aquest ha estat el leitmotiv de cintes com la ja comentada en una crònica anterior “El secreto de sus ojos” sobre un fet del passat que empaita el personatge central, però sobretot “Get low” d’Aaron Schneider y “Los condenados” d’Isaki Lacuesta. Un tema que ha contagiat també films d’altres seccions com la cinta angloirlandesa “Five minuts of heaven” sobre el fet traumàtic d’un assassinat terrorista a l’Ulster en què el germà petit d’una víctima, ara gran i amb seqüeles, i el botxí, ara penedit tot arrossegant el pes del sentiment de culpa, s’han de retrobar molts anys després del fet fatídic.
Així, la pel·lícula catalana “Los condenados” toca un tema semblant i en clau abstracte com és la difícil supervivència de diferents guerrillers llatinoamericans ara en circulació per culpa d’una terrible veritat amagada que no deixa viure bàsicament a un dels protagonistes que conviu amb aquesta falsedat, així com els recels i retrets d’una dona d’un company que va morir a la selva. Tots aquests personatges es retroben durant l’exhumació del guerriller desaparegut i hi afloren les tensions internes així com les diferències generacionals entre els fills i els seus progenitors, revolucionaris als anys setanta. Aquest cos esdevé un cadàver molest i sobre la taula es posaran velles qüestions no enterrades del tot com el compromís personal, la lluita armada, les renúncies i les traïcions. Tot això està explicat en veu baixa per Isaki Lacuesta, suggerit, apuntat, intuït, sense caure mai en el didactisme i el discurs. Però tot aquest esforç per no caure en una confrontació oberta i crispada, sempre eludida, al final acaba una mica perjudicant a la pel·lícula per la seva poca explicitat ja que s’està parlant d’idees, posicionaments i opinions divergents. De tota manera una bona i arriscada proposta que no té res a veure amb la única representant del cinema independent nord-americà, “Get low”, que gira també al voltant d’aquest fet traumàtic pretèrit que marcarà per sempre la vida dels seus protagonistes, i que fa gala d’una monòtona realització malgrat l’atractiu que incorpora Robert Duvall a l’interpretar el personatge d’avi solitari i esquerp allunyat de la comunitat, tancat en el seu refugi campestre al bell mig del bosc, un mica ogre, una mica ermita. “Get low” diposita tot el pes dramatúrgic sobre un esdeveniment del passat que corromp tot el present així com totes les impossibles relacions humanes que es podrien establir entre una comunitat nord-americana sudista dels anys trenta i aquest vell marginat voluntàriament aparcat en una cabana. Tota la força condueix a la revelació final però quan coneixem la veritat, aquesta no té ni la força ni l’empenta necessària per fer pujar el llistó d’una peli contada en clau de western mancada completament d’ànima.
Quan demà es conegui el palmarès del festival de ben segur que donarà peu a tota mena de picabaralles i, com sempre, la polèmica estarà servida. Després de veure la programació sencera m’agradaria manifestar la meva predilecció - més enllà de cintes ben reeixides que de seguida mouen al consens general com la esfereïdora cinta bèl·lica “City of life and death” o el suggestiu thriller “El secreto de sus ojos” - per un títol denostat i insultat majoritàriament però que personalment crec que és el film més misteriós, torbador, bell, màgic, enigmàtic i corprenedor de tot el certamen, “Hadewijch” del francès Bruno Dumont, el qual conté, més enllà de discutibles idees, el fill més trasbalsador i preciós de tot el certamen.
