“FIVE MINUTES OF HEAVEN” I “VENGEANCE”, DUES VISIONS DIFERENTS SOBRE LA VENJANÇA
Immersos en la recta final de la Zinemaldia 09, i oblidat
l’impacte mediàtic de la visita de Brad Pitt a Donosti, s’han acabat evidenciant les carències
d’un certamen incapaç de programar una Secció Oficial 100% ressenyable i d’augmentar el glamour
d’edicions passades. A mig camí entre el Festival (esdeveniment de caire festiu i luxós) i el
cicle cinematogràfic global, s’ha acabat descobrint que les mancances de la Zinemaldia no son
tan sols econòmiques. Altres festivals a Espanya, amb menys pressupost però les idees més
clares (Sitges, Las Palmas de Gran Canaria, o, per què no, Màlaga), sobreviuen amb menys
complexos i sense mostrar-se com un “vull però no puc” (“quiero y no puedo”).
Tot i
així, no deixen de projectar-se pel·lícules d’autors molt interessants per al públic més
expert. Així, cineastes del pes de Michael Winterbottom, Terry Gilliam, Hanah Makhmalbaf,
Oliver Hirschbiegel o Johnnie To, han desfilat per la catifa vermella de Donosti en els darrers
dies. De les pel·lícules dels darrers dos realitzadors esmentats parlarem a continuació. Dos
films (“Five minutes of heaven” de Hirschbiegel, i “Vengeance” de To), radicalment diferents en
els seus plantejaments formals, però amb curioses confluències temàtiques.El darrer
treball de l’alemany Oliver Hirschbiegel (“El Experimento”, 2001; “El Hundimiento”, 2004) gira
entorn del conflicte polític d’Irlanda del Nord i planteja les dificultats dels processos de
reconciliació dins d’aquelles societats que han patit un conflicte fraternal. A “Five minutes
of heaven”, un reality televisiu vol organitzar el retrobament d’un antic terrorista de
l’Ulster Volunteer Force amb el germà de la seva única víctima, anys després de l’atemptat.
Mentre Allister, l’ex-terrorista interpretat per Liam Neeson, creu en la reconciliació i de fet
la requereix per poder oblidar els errors del passat, Joe, el germà de la seva víctima (James
Nesbitt) està dominat per l’odi i el rancor, i tan sols té en ment la venjança.
La
pel·lícula (molt adient en un certamen celebrat al País Basc) destaca per la seva valentia i
per la capacitat de plantejar preguntes i obrir debats. Inspirada en un atemptat real i
respectant les identitats dels implicats, “Five minutes of heaven” recrea un possible (però
fictici) retrobament entre víctima i botxí. Ambdós van veure la pel·lícula (per separat) i van
subscriure totes i cada una de les frases del guió, pel que podríem dir que el film és
psicològicament verídic. La pel·lícula, molt ben rebuda al Regne Unit, es posiciona en favor
del diàleg i la negociació política per acabar amb qualsevol conflicte terrorista. En roda de
premsa, Hirschbiegel va deixar clara la seva visió sobre l’assumpte: “És interessant veure com
a Irlanda els terroristes van canviar les armes per les americanes i les corbates per lluitar
pels seus objectius”. Tot i així el film fuig de la utopia i no parla mai d’oblit o de perdó,
si no tan sols de com superar el dolor fixant la mirada en el futur: “Qualsevol societat que
s’enfronta als resultats d’un conflicte ha d’esforçar-se molt en fomentar l’esperit de la
reconciliació; la idea de que tot es pot solucionar donant-se la ma i seguint endavant és
errònia”. Un dels errors de la pel·lícula és no profunditzar més en la soterrada crítica als
mecanismes amorals de la tele-realitat, un tema amb el que Hirschbiegel ja flirtejava en la
seva òpera prima, “El experimento”, una mena de “Big Brother” macabre. Parlant del programa
televisiu que organitza l’encontre entre Allister i Joe, Hirschbiegel es va mostrar
reconciliador: “Seria genial que un programa com aquest pogués arribar a funcionar. Crec que
les persones que fan aquest tipus de programes no son cíniques, son persones normals que creuen
en el que fan. Però el director ha d’entregar el seu programa i aquest ha de ser un bon
producte. Quan la televisió treballa amb la vida de les persones, i no amb les d’uns
personatges, s’endinsa en terrenys perillosos”.
Odi i venjança són els ingredients que
“Five minutes of heaven” comparteix amb “Vengeance”, la darrera obra del hongkonguès Johnnie
To. La pel·lícula mostra un To acomodat, que retorna (després de “Mad detective”) a aquells
terrenys ja explorats on l’estilització de la violència i la dissimulada lleugeresa de la
proposta funcionen com sempre. A “Vengeance”, Johnny Hallyday (en un paper que hauria d’haver
interpretat Alain Delon, qui es va desvincular del projecte després de llegir el guió) encarna
a Costello, un home francès que ha de venjar la mort del seu gendre i els seus nets a Hong
Kong. Costello contracta uns assassins a sou per que l’ajudin a trobar els responsables del
crim i no permetin que oblidi el seu objectiu, doncs poc a poc va perdent la memòria. En roda
de premsa, To confessava les influencies del polar francès i del western en la seva pel·lícula,
i explicava així els mecanismes de les seves escenes d’acció: “Aquestes escenes estan
influenciades per les pel·lícules d’arts marcials. Però en les arts marcials un home pot
derrotar el seu contrincant d’un sol cop, i jo necessito mostrar-li a l’espectador la
intensitat d’un enfrontament. Per això dilato tant l’espai i el temps, procurant no excedir-me
i caure en el ridícul, per tal de reproduir tota la coreografia del combat”. El director també
va anunciar que s’ha desvinculat del remake de “El círculo rojo” de Jean-Pierre Melville, doncs
no va poder imposar el seu guió a la productora que té els drets del projecte.
Oliver Hirschbiegel i Johnnie To durant les seves respectives rodes de premsa a Santy Sebastià (foto de Marta Bueno)
lectures: 1260
Gerard Alonso Cassadó (enviat especial al Festival de Sant Sebastià)
