cinema catal� . caT
Notícies anteriors
LACUESTA I REBOLLO, O ELS NOUS TRAJECTES DEL CINEMA ESPANYOL

Com cada any, la participaci del cinema espanyol a la Zinemaldia ha estat notable. Amb tres pellcules a concurs dins la Secci Oficial, el genoma de la cinematografia nacional ha quedat ben representat, mostrant dues de les seves (escasses) vies de desenvolupament: la del cinema comproms i social, infestat pel virus Len de Aranoa i que illustra Yo, tambin, i la ms estimulant i alternativa, aquella que representen la nova fornada dautors cinfils, arquitectes del llenguatge flmic, i que a Sant Sebasti han cobert Los condenados dIsaki Lacuesta, i La mujer sin piano de Javier Rebollo.

Les tres pellcules han estat premiades al certamen. Mentre Yo, tambin, dels debutants lvaro Pastor i Antonio Naharro, sha endut les dues Conxes de Plata per a les interpretacions dels seus protagonistes (Pablo Pineda i Lola Dueas), el film del giron Isaki Lacuesta ha guanyat el premi Fipresci de la crtica internacional, i el madrileny Javier Rebollo sha emportat la Conxa de Plata al Millor Director en una discutida per encertada decisi del jurat.

La mujer sin piano s, sens dubte, l'obra ms interessant de les tres esmentades. Protagonitzada per Carmen Machi (a qui ja haurem dalliberar de letiqueta dAda), el film narra el trajecte fsic i espiritual de Rosa, una mestressa de casa que un bon dia, asfixiada per labsurd de la vida quotidiana, decideix agafar una maleta i perdres per la nit madrilenya. Durant la seva odissea coneix un jove polons amb el qual viu una peculiar aventura.

Machi es transforma en la versi ca i femenina de Monsieur Hulotte, herona dun neo-slapstick que a lhora esdev documental sobre els estpids rituals i mecanismes que els ssers humans hem instaurat per a regir la nostra socialitzaci. La mujer sin piano s un film lliure, narrat amb majestuositat, que ens fa reflexionar sobre els valors duna societat que anhela lestabilitat i simmola a la infelicitat.

Els mateixos riscos formals assumeix Lacuesta a Los condenados, una obra que recull el testimoni de Tiro en la cabeza (Jaime Rosales, 2008) i recupera el debat entorn la validesa moral i emocional de la lluita armada en un conflicte poltic. A Los condenados, Martn, un antic militant argent exiliat a Espanya, retorna al seu pas reclamat per Ral, qui fou el seu company de guerrilla 30 anys abans. Una excavaci clandestina intenta recuperar el cadver dEzequiel, el tercer en discrdia, qui va morir durant un combat amb els militars i de qui mai es van trobar les restes del seu cos.

A linterior de Los condenados, sota una boira espessa, samaga una excellent histria que Lacuesta narra amb una distncia excessiva, gaireb documental. Que el germen de la pellcula fos precisament la idea inicial de rodar La fosa comn, una mirada documental sobre la legitimitat de la lluita armada, explica la fredor del conjunt i la necessitat de Lacuesta de plantejar qestions sense resposta. Alhora, Los condenados retrata el conflicte generacional entre aquells que van lluitar per una societat millor durant els 60 i els 70, i els seus fills, admiradors passius, guerrillers equivocats o, senzillament, desertors de qualsevol causa poltica. s la pellcula de Lacuesta una obra fallida? Hom pot lamentar que no acabi de complir amb les expectatives que genera. Per al pla final de la pellcula, Lacuesta ens acaba per confessar la impossibilitat de trobar les respostes quan el dolor dun conflicte real sapodera de les histries.

Tot i ser una pellcula qestionable, hi ha molt ms cinema a un fotograma de Los condenados que a tot el metratge de Yo, tambin, exemple de pellcula caduca i manipuladora, on la presncia dactors amb Sndrome de Down s lnic argument per connectar amb la fibra de lespectador. Les bones intencions del film no poden dissimular les carncies duna pera prima sense nima, amb un gui previsible i difcil de creures. Tan sols lofici de Lola Dueas i del down Pablo Rivera aporten un xic de poesia a lobra. Bones interpretacions que no justifiquen, per, els dos premis rebuts, especialment latorgat a Pablo Pineda, una Conxa de Plata enverinada que li pot fer ms mal que altra cosa.

Notcies - Cinema Catal . NET
Els directors Isaki Lacuesta i Javier Rebollo (fotografies de Marta Bueno)

lectures: 1040

Gerard Alonso Cassad (Enviat especial al Festival de Sant Sebasti)

27 de setembre de 2009


Comparteix la notcia a:  comparteix per e-mail comparteix a la tafanera comparteix a meneame comparteix a digg


Afegir comentaris:
* Comentaris:
Nom:
* Com a mxim pots omplir 255 carcters.


Inici | Qui som | Mapa del lloc web | Contacteu amb nosaltres | think-small